Quan escric aquest article, sé que l'advocacia de l'Estat s'ha fet enrere respecte del presumpte delicte de rebel·lió i l'ha substituït pel de sedició en el seu escrit final d'acusació respecte de nombrosos dirigent polítics, policials i activistes socials que tingueren responsabilitat quan, saltant-se lleis i resolucions judicials, convocaren un referèndum il·legal i, més tard, la independència de Catalunya respecte del Regne d'Espanya i la seva reconversió en república. Això vol dir que el braç executor de la voluntat política del govern en matèria judicial ha deixat la qualificació dels fets allí on la va situar la magistrada Carmen Lamela quan l'assumpte es trobava en l'Audiència Nacional.

Però també vol dir que, en mig de la distensió practicada per l'executiu de Pedro Sánchez respecte del contenciós català, gens reconeguda pels dirigents dels partits independentistes i per articulistes propers als mateixos, cosa que no ajuda en res a una solució política del problema, el PSOE ha optat per fer un pas enrere respecte del govern de Mariano Rajoy. Tanmateix, no he sabut llegir cap reconeixement vingut de les files independentistes vers aquest canvi de vies que, en el supòsit que el Tribunal Suprem el fes seu, cosa no impossible, comportaria penes notòriament rebaixades si les comparem amb les que s'estableixen pel delicte de rebel·lió.

Pel vicari QuimTorra, el supremacista crescut en la ignorància del pasturatge que té per únic encàrrec preservar la cadira d'en Puigdemont pel mòdic preu de 146.926 euros/any, veu com una «humiliació» (pel pobre català, clar!) que es pretengui vendre com un «gest» de l'Estat que els seu lletrats hagin rebaixat uns quants esglaons el tipus de delicte. Això em recorda aquella episodi, gens democràtic, que va protagonitzar el diputat socialista Victorino Mayoral quan va concloure el seu discurs d'oposició a una esmena dels populars amb un rotund «la razón está con nosotros porque nosotros tenemos la mayoría». En el supòsit del succedani d'en Puigfugit, ni això, si tenim el compte els resultats electorals i ara la renegada de la CUP respecte del PDeCAT i d'ERC. Darrera de mossèn Torra només hi ha 66 diputats del total de 135 que composen el Parlament. Faci el favor de no parlar en va atès que es diu catòlic.

També conec que la Fiscalia manté la seva posició. Defensa que en els fets de novembre de 2018, s'hi va produir violència i demana penes de presó en correspondència amb el delicte de rebel·lió. Està clar que el govern espanyol no ha pogut fer variar el criteri dels quatre fiscals adscrits a la causa, però també hi trobo que el canvi qualitatiu de l'advocacia de l'Estat els afebleix en la seva valoració jurídic0penal d'unes accions que, parlem clar, varen subvertir l'ordre constitucional i estatutari. No estaré d'afegir-hi que l'«exili daurat» d'en Puigdemont i d'altres consellers ha anat en contra d' Oriol Junqueras i de la resta d'empresonats. En el meu humil parer, el perill de fugida, un dels motius pels quals el magistrat Llarena els ha mantingut a la garjola, solament s'entén en el comportament personal de l'antic president autonòmic i dels seus acompanyants. El d'Amer ha superat amb escreix el conseller Dencàs -aixecament de la Generalitat contra la II República- que va fugir per les clavegueres de Palau després de fer abrandades crides a la mobilització general de la població en contra de l'exèrcit que l'envoltava.

En Ramon Iglesias deia ahir en aquestes pàgines que «el drama de tot aquest periple -el procés-, que va aportar apatia, col·lapse, desengany, animadversió, d'uns contra els altres, és que no ha s'ha acabat». Té tota la raó, perquè ara passem del drama a la tragèdia, coses distintes en la literatura universal de tot temps, i la verborrea emprada per aconseguir vots que no pas la independència, doncs aquesta és inexistent, serà substituïda per penes carceràries que no ajudaran a fondre en un de sòl el país trencat que tenim, com bé deia l'assenyat periodista.