15 de novembre de 2018
15.11.2018
Diari de Girona
OPINIÓ

Sergi

15.11.2018 | 01:34
Sergi

Sergi Sol ha publicat un llibre sobre les reflexions d' Oriol Junqueras desde la presó: Fins que siguem lliures. És un llibre imprescindible per entendre com Esquerra i el seu líder han paït els fets de l'any passat, quina reflexió de fons en fan, i com pensen encarar el vell propòsit de la independència de Catalunya. La convicció que és possible i la sensació que cal eixamplar la base social de l'independentisme són els dos eixos que tensen l'argumentari del llibre.

També la confirmació d'una constant que no deixarà mai de sorprendre'm: després de tots els menyspreus, atacs, insults i intents d'eliminació política de Convergència en general, i concretament de Carles Puigdemont, vers Esquerra i Junqueras, encara el líder d'ERC i el mateix Sergi, que ha patit les més insidioses campanyes de desprestigi del món convergent, dispensen a l'expresident un tracte amable, preferent, i li rendeixen un inequívoc reconeixement. És el vell acomplexament del germà petit. Errors com Junts pel Sí vingueren d'aquest acomplexament atàvic, demencial, d'aquesta manera que els republicans gairebé sempre han tingut de malversar el seu capital polític.

Vaig conèixer el Sergi just abans de les eleccions de 2012. Un dia dinant al Yashima el Roger Mas em va dir que li agradaria cantar en favor de l'Oriol, i com que ja érem al segon gintònic, o potser al tercer, em va semblar la cosa més normal del món telefonar al meu amic Eric Herrera, demanar-li el telèfon del Sergi, que no el coneixia encara, pero sabia qui era, i trucar-li i dir-li «hola, rei, aquí Salvador Sostres, tinc amb mi el Roger Mas que vol cantar per vosaltres». I el que podia semblar estrany va anar com una seda, i el dia de l'actuació, a l'antic Palau d'Esports de Barcelona, vaig acompanyar el Roger i va ser així que vaig conèixer el Sergi. Amb el temps –i en quins temps!– s'ha convertit en un dels amics centrals de la meva vida.

Tot això ho explico perquè ell és l'home fort d'Esquerra i jo escric a l' ABC. Sota la seva inspiració, en part o totalment, s'han dut a terme a Catalunya les polítiques que més funestes m'han semblat des que tinc ús de raó. I jo he escrit la meva indignació sense estalviar-me la duresa de cap adjectiu, i efectivament penso que l'any passat a Catalunya va haver-hi un cop d'Estat, amb una intimidació i una violència indiscutibles contra més de la meitat dels catalans. La nostra era ens ha dotat d'armes molt més poderoses que els tancs, els canons o les metralletes.

Però els dos homes que es van conèixer el 2012 no és que «encara» siguin amics en aquest 2018, sinó que ho som més que mai, i hem sabut donar a la nostra amistat un sentit profund i revestir-la d'una lleialtat a  prova de discrepàncies, de distàncies no poc significatives, i sobretot el Sergi havent d'aguantar del seu món mirades d'incomprensió i de retret per haver dit que és amic meu.

El Sergi i jo som la metáfora de la Catalunya que no s'ha trencat, que és la majoritària. A diferència del País Basc, aquí hem continuat essent una sola societat, conjurant el futur amb les mans. Ens han dit de tot les rates que han aprofitat el procés per continuar vivint de la ferida fent la paròdia del maulet. Mentre escric aquest article, Via Laietana avall, em creuo Jaume Clotet.

Sempre l'amistat eixuga la desgràcia i limita el mal que ens podríem arribar a fer. Som una tribu si el rampell sectari s'imposa al vell afecte, si la rancúnia esclafa l'amor, si la gratitud i la generositat no són la nostra divisa. Som un país quan la compassió esmorteeix la ràbia, quan la tendresa es filtra per les esquerdes del ressentiment i hi ha sempre una darrer afany de créixer en el risc intel·lectual de comprendre l'altre. Som un país quan dos amics s'estimen encara més en la diferència i en la mirada censora dels altres. Hi ha una sola Civilització i cada dia hem de defensar-la de la barbàrie.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook