M 'entristeixen els iogurts industrials de gustos diversos. Tenen un paper galdós a la gran família del simulacre. Menteixen. No són ni de pinya ni de kiwi. El teatre i el cinema, en canvi, també enganyen, res del que presenten és veritat, però més aviat em fan feliç.
No és el posat de l'ecologista presumit, el meu, amb els iogurts industrials de gustos. No demano que siguin de debò. Soc conscient del món en què m'ha tocat gruar. Toco de peus a terra. Consumeixo productes alimentaris que es fabriquen lluny de casa i en abundància, imitacions i versions. No. Aquesta mena de iogurts em desconsola, perquè em proposa un pacte que m'afligeix.
Conec un químic que es dedica a simular els gustos d'algunes coses reals. Em va explicar que no hi ha prou vainilla al món per elaborar productes de vainilla de debò -és inassolible, cosmètics, aliments, derivats, la demanada és manicomial. A més a més hi ha matèries primeres que no s'han pogut domesticar del tot, a nivell industrial, amb garanties suficients de salubritat. El meu químic, a còpia de combinar elements al laboratori, fabrica pólvores i xarops que imiten el boquet del plàtan i de la llimona. Del xampinyó. L'aroma i el gust del pernil salat que diuen portar segons quines bosses de patates ondulades. Pel que fa al regne dels iogurts, un dia em va haver d'admetre que el punt de síndria dels iogurts de síndria té gust i fa olor de tot llevat de síndria.
Però hi ha un pacte, amb el comprador de iogurts -un contracte de versemblança que es pot estendre als xiclets i als xampús. Vostè adquireix un iogurt de préssec i l'alarma del paladar, connectada al cervell, se socarrima per l'escàndol: té el mateix gust i la mateixa fragància que el iogurt de mango. Tanmateix el pacte s'imposa, gràcies als préssecs dibuixats a la tapa i a d'altres aspectes que ara no venen a tomb. S'esdevé una claudicació suportable. Hi ha coses més terribles que la concordança entre el sabor i la publicitat.
Al meu químic de vegades li passen coses singulars. Aquí és on em va agafar la depressió que després, i crec que serà per sempre, visc associada als iogurts industrials de gustos diversos. Li van demanar que aromatitzés una salsa nova, amb els efluvis del marisc local. La pesca intensiva havia delmat la matèria primera. De no recordo quin país de l'Orient. Els catadors de l'empresa, després de moltes proves, li van comprar el compost que el meu químic, anys enrere, havia fabricat per a una cadena elitista de perfumeries.
La papil·la és universal, com l'epiteli olfactori, però l'amo de les papil·les i dels epitelis és particular, una bestiola cultural. Nassos i boques educats en les tradicions de cadascú. A una punta del globus un individu es dutxa i s'ensabona amb gel d'esperma de toro, i a l'altra rega l'arròs amb una salsa blanquinosa de cranc, dos compostos idèntics, amb etiquetes dissemblants, obra del meu químic.
