28 de febrer de 2019
28.02.2019
Diari de Girona

El vicariat

28.02.2019 | 00:53
El vicariat

Zion Williamson és un jugador de bàsquet al qual se li va trencar una sabatilla Nike en ple joc. «Se li va trencar» és dir poc: li va esclatar, segons vam poder veure als telenotícies. No sabem quants quilos suporta aquest calçat quan un cos com el de Williamson fa una finta, però deuen ser centenars, potser milers, vés a saber. La conseqüència és que Nike es va desplomar a la borsa, fet que vaig rebre inconscientment com un acte de justícia. Hores més tard, recordant el succés, em vaig adonar que havia pensat en la borsa com en una mena de divinitat capaç d'actuar allà on fallen els tribunals dels homes. A mi Nike ni em va ni em ve. Pel que fa a Williamson, mai havia sentit parlar d'ell. Però tenim el costum de situar-nos moralment davant de les banalitats de la realitat televisada. Tota l'estona estem prenent partit sobre assumptes que no ens afecten gens, en què perdem unes energies increïbles. Si en comptes d'energies psíquiques, fossin calories, no hi hauria obesitat al món.

Hi ha desenes de marques de sabatilles esportives, no me les sé totes. Nike era la reina. O una de les reines. He conegut molts adolescents que se sentien inferiors si no anaven amb elles a l'institut. Jo mateix, quan em vaig aficionar a caminar, me'n vaig comprar un parell que no em van donar bon resultat. Però eren Nike. El prestigi del logotip. Williamson es va retirar de la pista amb la sabatilla esbudellada a la mà, coixejant i fent gestos de dolor, com si l'esclat li hagués volat el dit gros del peu. És una imatge que convé veure perquè dona una idea de la fragilitat del prestigi.

Les campanyes de publicitat de les esportives són tan bones que ens han fet creure que les sabatilles pensen. Per tant, saben distingir el bé del mal i són responsables dels seus actes. D'aquesta manera, no ens caguem en el seu dissenyador, del qual no hem vist ni el seu rostre, sinó en la sabatilla mateixa, que mereix un càstig. Aquí és on apareix la borsa, que no té tampoc trets facials coneguts, per venjar-nos de la suposada ofensa de la qual hem estat víctimes mitjançant el jugador de bàsquet. Tot és vicari ja: el plaer, el disgust, la venjança... Aquesta època nostra passarà a la Història com la del Vicariat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit