03 de març de 2019
03.03.2019
Diari de Girona

EL PASSEIG DE LA FERRADURA

03.03.2019 | 06:00
EL PASSEIG DE LA FERRADURA

Els hiverns de la nostra ciutat solen ser bastant freds i més s'hi trobaven encara quan els mitjans per escalfar-se no eren els d'ara. Moltes cases no tenien altre calefactor que un trist braser. A les hores centrals del dia, quan el sol es presentava amb tota la seva força, tot i que en ple hivern no sol ser massa generosa, s'estava millor al carrer que en l'interior de moltes cases. Es deia amb molta raó que el sol era la calefacció dels pobres. Però en una ciutat amb carrers estrets i alguns molt tortuosos, no és massa fàcil que hi arribin els raigs del sol.
Carrers com el dels Alemanys, el de la Força i la majoria dels del Barri Vell, però també els del que abans es considerava centre urbà, com el carrer de Mercaders o el de les Ferreries Velles, no veien gairebé mai el sol, els dies de tardor i hivern. Per poder passejar per zones assolellades calia anar a la Rambla, en hores de ple migdia, o millor encara a la Rambla Verdaguer, o en alguns trams del carrer del Carme. I passant a l'esquerra de l'O­nyar en el que seria o ja començava a ser l'eixample, zona que es podia considerar més rural que urbana.
Una bona solució era passejar per un trajecte una mica elevat. A les darreries del segle XIX un bon lloc per passejar tot prenent el sol era el terraplè de la muralla del Mercadal, muralla que en ser enderrocada, ja en els inicis del segle XX, donaria pas a la Gran Via de Jaume I. Una altra zona elevada era el terraplè pel que circulava el tren, en el tram entre el pas a nivell de la Ronda de Ferran Puig i el pont de ferro a la sortida de la ciutat.
Però el més efectiu i ampli solàrium gironí era la muntanya de les Pedreres. Eren temps en què es dinava molt més aviat que ara. Algunes famílies ho feien a l'hora que es fa a Europa, entorn del migdia. Altres, potser la majoria, entorn de la una. I els més tardans dinaven a les dues. Quan els que dinaven entre dotze i una algun dia, per ser festa o per algun altre motiu, retardaven l'àpat fins a les dues, deien que dinaven a l'hora dels se­nyors. El fet de dinar aviat permetia allargar la tarda. I aleshores el millor moment per anar a prendre el sol era havent dinat.
Els que sortien d'una casa situada en un dels carrers on no veien mai el sol anaven ben abrigats, especialment pensant en l'hora de tornar. Abric, bufanda, guants i barret o gorra. Barret o gorra que servia per abrigar i també era útil per resguardar el cap dels raigs de sol. Sortint dels carrers estrets i arribant a la Rambla Verdaguer i al Jardí de la Infància, ja es començava a gaudir de l'ambient assolellat. I feia la impressió que havíem tornat unes hores enrere. Passat el Jardí de la Infància s'emprenia la pujada. Caminant a pas més o menys accelerat d'acord amb l'edat o amb l'estat de la caixa toràcica de cadascú.
La pujada feia entrar en calor i com més amunt s'arribava més es notava la benèfica acció del sol. Mentre s'anava pujant s'anava prescindint dels abrigalls. Primer feien nosa els guants, després es retirava la bufanda. Finalment es descordava l'abric. I si un no se'l treia era perquè portar-lo al braç podia ser més molest que dur-lo posat. Una bona solució era posar-se l'abric sobre les espatlles com si fos una capa, prescindint de les mànigues. O també podia ser que es portés l'abric posat per dissimular que havíem sortit vestits d'estar per casa, considerant que l'abric ho dissimularia. Alguns, amb aquest criteri, de l'abric en deien el «tapabruts».
Deixant a l'esquerra les ruïnes de l'antic baluard de la Mercè i a la dreta el barri del Poble Sec i carrer de la Muntanya, la pujada es feia més i més empinada. S'ha de recordar que durant molts anys el paviment no estava asfaltat. Però tampoc hi havia cap perill pel trànsit rodat. D'automòbil no n'hi circulava cap. Els únics vehicles que freqüentaven aquella pujada eren els que portaven el material procedent dels tallers de picapedrer. Els animals hi patien al pujar per aquell camí pedregós, i més encara a la baixada quan el carro portava una pesada càrrega. Hi patia l'animal i també el carreter que havia de fer esforços per frenar el carruatge i evitar que s'aboqués sobre l'animal.
La muntanya començava a edificar-se. S'hi construïren algunes cases com a segona residència de famílies que habitaven en el centre de la ciutat. Com la dels Busquets de la Rambla Pi i Margall, i la torre dels Bartina, del carrer Nou. Els Casellas, empresaris picapedrers, s'hi construïren la seva residència, que els oferia la comoditat de la proximitat amb el taller. Seguidament s'anava notant la proximitat dels obradors dels picapedrers, que es feien sentir amb el compassat repicar de les eines per anar modulant els blocs petris.
La pujada era cada vegada més dura i més costosa; però ja passada la torra Bartina arribàvem a la Ferradura, un caminet planer i ben orientat per rebre els raigs del sol. Camí resguardat dels embats de la tramuntana. Allí feia de bon passejar tot aprofitant les calories naturals que s'hi prodigaven. Hi podíem veure persones d'edat avançada que hi passejaven pausadament. Mainada que hi corrien i jugaven. Parelles d'enamorats que seien en alguna de les pedres que tot i la seva rusticitat, feien les funcions de banc informal. Algun estudiant que amb un llibre a la mà es dedicava a la lectura peripatètica.
En temps de la guerra, quan l'ambient revolucionari ja havia amainat una mica, moltes tardes s'hi passejava un senyor abillat amb una bata gris. Portava unes ulleres amb la muntura daurada i, mentre passejava pausadament, anava llegint, amb molta atenció, un llibre una mica gruixut, enquadernat amb paper de diari. Tot i que intentava dissimular la seva identitat, per molts era ben conegut. Es tractava d'un beneficiat de la Catedral que vivia al carrer Bellmirall, i que anava practicant el seu res amb el breviari que portava dissimuladament embolcallat en paper de diari. Per aquell mateix temps, un altre dia hi passejava un altre beneficiat de la seu. De sobte va veure un home una mica malcarat, amb el rostre ornat amb un bigotàs monumental. Mentre aquell inconegut se li anava acostant i el mirava molt fixament, el reverend s'alarmà. Quan l'altre s'adonava de l'espant que causava, li digué: «No us alarmeu que sóc el Dr. Feliu, rector de Roses». Desfet l'embolic, s'abraçaren fraternalment i continuaren passejant junts. Però el que havia rebut l'ensurt tardà uns dies a refer-se'n.
Aquell passeig, tan freqüentat pels gironins d'altre temps, s'anomenava de la Fer­radura per la seva forma corbada amb certa semblança al calçat dels equins. Avui el passeig encara existeix; però és molt menys concorregut pels passejants. I la muntanya de les Pedreres s'ha transformat sensiblement. Ja no hi ha els tallers de picapedrer. S'han multiplicat les edificacions. S'han obert carrers. S'ha urbanitzat tota la zona. I s'ha intensificat la circulació motoritzada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook