El cinema, tal com el coneixíem, s'està acabant. Això és, si fa no fa, la resposta que Netflix, una de les diverses plataformes de cinema digital que existeixen en l'actualitat, ha contestat al cineasta Steven Spielberg en relació amb la seva croada per excloure dels Oscars les produccions d'aquesta nova i creixent naturalesa. El pare d' ET i Indiana Jones argumenta que les pel·lícules que s'estrenen en serveis de streaming o que romanen en cartellera durant una anecdòtica franja de temps, com per exemple Roma, film Netflix d' Alfonso Cuarón amb més nominacions a la darrera edició de les estatuetes daurades, no haurien de ser seleccionades per l'Acadèmia per tal de mantenir unes suposades regles del joc, fet pel qual proposa endurir els requisits d'admissió. És a dir, oficialitzar encara més una separació entre cinema de primera i de segona i els seus respectius canals de reconeixement. El festival de cinema de Canes ja va vetar la participació de Netflix a la seva última edició apel·lant a aquest mateix argumentari. Els festivals de Berlín i Venècia, però, no han sucumbit encara a la censura. La polèmica, per tant, no només ve de lluny sinó que s'ha estès i polaritzat entre detractors i defensors fins al punt de fer necessària una reflexió madura del fenomen per part de tots els àmbits del sector cinematogràfic.

El cinema va començar a canviar en el moment en què el format digital va començar a fer més accessible el procés de producció, a democratitzar-lo. A partir d'aquí, tot i abaratir-se'n els costos amb relació a èpoques passades, es van anar engreixant els preus d'exhibició i, de retruc, accentuant una creixent distància vers el públic. La prova evident és que anar al cinema ha passat de ser una activitat setmanal i majoritària a minoritària i quasi puntual en només dues dècades. Les posicions més conservadores haurien de preguntar-se si les plataformes digitals tenen realment molta culpa. I és que el sorgiment de Netflix i companyia, a banda de minimitzar les pèrdues de la pirateria i apropiar-se intel·ligentment del hype de les sèries, han sabut revifar l'esperit cinèfil d'un públic desencantat, potenciant la seva comoditat i ajustant els preus. Des de l'òptica del creador, també han donat visibilitat a obres que, d'altra manera, estarien condemnades a l'ostracisme del sectarisme més oficiós. Creieu-me quan us dic que això és així.

Les tesis més romàntiques i conservadores són, en cert grau, comprensibles però encara més allò d'adaptar-se o morir. Si l'imperi de la indústria, el que condiciona el preu final d'exhibició arreu de la galàxia cinematogràfica, no fa l'esforç de repensar el context de canvi incessant sorgit des de principis de segle, corre el risc de ser esclafat per l'aliança establerta entre la seva pròpia vanitat i la rebel·lia del futur que ja és avui. Qui sap, potser aquestes «Netflix Wars» ens donaran als amants del cinema de sempre una nova esperança.