Cartes

pere espinet coll anglès

Quelcom està passant al camp de Montilivi: ja fa un bon grapat de jornades que el Girona FC no hi guanya.

Quan l'Helenio Herrera, anomenat «el mag», va agafar les regnes del FC Barcelona, entre els anys 1958 i 1960, amb jugadors de casa com Ramallets, Olivella, Vergés, Coll, Segarra... i els forasters Kubala, Evaristo, Kocksis, Csibor..., va trencar l'hegemonia del Reial Madrid tot guanyant dues Lligues.

El futbol d'aquells temps amb el d'ara ha canviat molt pel que fa a tàctiques i preparació física, i no parlem dels elements externs.

Hi ha un cert paral·lelisme entre el Girona FC actual i el Barça d'HH. Quant als jugadors, hi ha els de casa i els forasters, i sembla que hi ha bon rotllo.

Què caldria fer per tal de canviar la balança de Montilivi?

Si fem una regressió en el temps, veiem que el «mag», en els moments difícils, sempre es treia un as de la màniga. Deia, per exemple: «Guanyarem sense baixar de l'autocar»; «Es juga millor amb 10 que amb 11»; «Deixeu-lo, que es marca tot sol», etc.

Els savis diuen que la ment fa moure muntanyes, o com la física quàntica pot influir per tal d'obtenir resultats òptims. Caldrà, doncs, que tot l'stage tècnic del Girona FC cerqui i trobi algun element inductor que indueixi jugadors i afició a tornar a cantar victòria en el nostre estadi de Montilivi.

Il·lusió feta realitat

Lluís Torner i Callicó Girona

Aquest principi de primavera, concretament el passat dia 27 de març, es va obrir el pas del nou pont del Dimoni. Tot i que no se'n va fer una inauguració oficial, pròpiament dita, solament varen haver-hi unes paraules d'agraïment de l'anterior president de l'Associació de Veïns de Santa Eugènia; en fer-hi acte de presència l'alcaldessa i el conseller d'Urbanisme, fou aprofitat per una consellera -d'un dels partits que res els està bé i sempre ho critiquen tot- que els va dir que havien fet un acte proelectoral, i ho denunciarien.

Deixem-ho! No entrem en política. Clar que també hi ha gent que critica les despeses d'execució de l'obra, dient que no n'hi havia cap necessitat; d'altres que opinen que l'arcada del pont és un pèl massa alta, o els que apel·len a la diferència del nou pont, amb l'original, titllant-lo de burda imitació.

Sigui com sigui, és el que sol passar sovint, en moltes qüestions, que per bé que es vulgui fer, és molt difícil fer les coses a gust de tothom. Ara bé, en el cas que contemplem, el que importa és que podem dir que, per damunt de tot, esdevindrà una mena d'històric monument ciutadà; i que, per a molta gent, ha vingut a atendre una reivindicació veïnal, i a satisfer l'il·lusionat desig, de bon nombre de gironins, veïns o no de Santa Eugènia. Per tant, els sentiments també compten.

Humilment, pensem que caldria felicitar a totes i tots, aquells que han estat lluitant, fins aconseguir el seu preuat objectiu. Ara cal esperar que si el pont primitiu va durar més de 600 anys, aquest, tot i que, és clar!, no ho veurem, encara tingui una major durada. És el nostre parer.

Pànic a sortir

del mar

Laia Mas Marquez Sant Julià de Ramis

M'ofego. Per més que intenti nedar cap a la superfície, les onades són molt violentes i em tornen altra vegada cap al fons del mar. La vida marina és preciosa: els peixos d'escates platejades, els coralls de colors brillants, les algues que formen prats... Seria lògic quedar-me sota les aigües, tranquil·la, sense preocupacions. Tot i això, no puc respirar.

Vull pujar i agafar aire, poder sentir el fresc oxigen omplint els meus pulmons, veure el paisatge sobre les ones, notar els rajos solars calents en la meva pell. Veig la llum però sembla tan llunyana.

Haig de continuar lluitant, pujar a la superfície. Sé que ho puc aconseguir, o almenys això em diuen. Al cap i a la fi, tothom ho ha fet abans també. Vull lluitar, vull tocar la llum de les estrelles, vull descobrir què hi ha sobre l'aigua. Però no sé si soc tan forta com per vèncer l'oceà. Tinc pànic a respirar però m'estic ofegant.