En els mitjans de comunicació proliferen les seccions per detectar les informacions falses publicades pels altres mitjans, mai per les falsedats pròpies. Aquest voluntariós zel inquisitorial oblida que no ens nodrim en determinades capçaleres malgrat els seus errors, sinó que el seu biaix constitueix un atractiu addicional. La voluntat de corregir el contrari s'ha accentuat arran de l'entrevista d' El Economista amb l'embrollat Daniel Lacalle, un altre exemple que la condició per figurar a la llista de Pablo Casado consisteix a superar el líder providencial en ficades de pota.
En la conversa amb Lacalle ha passat desapercebuda la feliç frase «cal reduir burocràcia», que forçosament implica reduir buròcrates, denominació despectiva per al funcionariat. L'atenció s'ha concentrat en un altre abstrús pronunciament del professor, «el debat no és quant es revaloren (les pensions), sinó quant es retallen. Un 20%, un 30% o un 40%». El candidat insisteix que es referia a altres països, però per descomptat que no en la versió publicada.
Benvingut al carrer, Lacalle. Es pot admetre que l'insigne economista pateix una confusió intel·lectual d'alta volada, per comparació amb el caos pedestre d' Adolfo Suárez Illana, on el problema no és si va aprendre a llegir sinó si s'ha d'educar en aquesta pràctica persones que no poden assumir la sobrecàrrega intel·lectual i emocional d'un text. El quatre de la llista del PP per Madrid dobla en capacitat el dos, com el seu propi número indica, però participa de la presumpció d'imposar les seves doctrines pèssimament enunciades a votants molt bregats. Ni retallarà buròcrates ni abaixarà les pensions, llevat que atiï una revolta d'armilles grogues no independentistes. Són candidats poc habituats a la resposta, i menys a la revolta. Lacalle no coneix el carrer, i pot ser més perillós que el carrer no senti interès per Lacalle.
