14 de abril de 2019
14.04.2019
Diari de Girona

Cartes

14.04.2019 | 06:00
Cartes

Què votar el proper diumenge 28

JOSEP MARIA BOSCH  GIRONA

Les properes eleccions generals seran determinants en l'àmbit, sobretot, de la política espa­nyola. En un primer moment sembla que hi ha moltes possibilitats a l'hora de decidir el vot, però, si ho mirem bé, l'elecció pot ésser, fins i tot, més fácil que mai. Vegem-ho:
D'un costat tenim uns partits en negatiu: pessimisme, absència de color, incitació a l'odi, insults, monolitisme, recentralització, involució, retorn als anys 50 del segle passat, etc.. Es tracta de PP, Ciutadans i Vox; els partits de l'«a por ellos» que competeixen entre si per veure qui és més intransigent i menys equilibrat i qui posa uns polítics més folklòrics. Les seves amenaces semblen bíbliques. Si, fins ara, l'Arrimadas ens obsequiava amb discursos tipus «cotorra», la nova Cayetana fa el mateix, però com a «cotorra» il·lustrada€ ella va passar per Oxford; però el «rotllo» és el mateix€ hores i hores per no dir gaire res: absència de propostes serioses, només crítiques a les propostes dels altres.
De l'altre costat, la resta de partits: en positiu, volent enfortir la democràcia, dialogants, oferint possibilitats ben diferents, tant en àmbit social com pel que fa a més o menys autonomia i/o independència en el cas de Catalunya: aquí sí que es pot triar entre ofertes diferents d'acord amb la ideologia de cadascú.
És evident que no m'atreviré pas –només faltaria– a proposar als lectors què han de votar: tan sols demanar-los que ho facin amb consciència i pensant en el millor per al nostre país.


Espanya, no ho sé; els Tribunals, segur

Xavier Serra Besalú  Girona

Força gent que vesteix togues a l'Estat espanyol no són lliures ni independents: els fan ser –o han arribat a on són–, justament, perquè garanteixen el seu «anti-catalanisme». Els passa com a polítics de certs partits, que –sent d'aquí i volent ser escollits aquí– mai han pres decisions que ens ajudin en economia, cultura o tantes altres coses. Són els que més han perjudicat la nostra societat i el nostre benestar col·lectiu: els PP i Cs d'aquí.
És trist: és un fet.
Potser vostè no estigui d'acord amb l'afirmació inicial, però si ens atenem als fets, cal admetre-la.
Comprovem com s'expressen en l'ús de la venjança, en cercar aleatòriament caps de turc, en la imposició de multes i fiances inhumanes, en l'ús sistemàtic de la presó intimidatòria, en la burla i el sarcasme.
El tardofranquisme és ara neofranquisme: siguem-ne conscients. A Catalunya, com a altres llocs, som gent de pau, ciutadans responsables, persones assenyades i treballadores, però estem sota l'odi venjatiu d'alguns. I qui són aquesta gent? Els poderosos i intocables d'una societat judicial, policial i econòmica anèmica de democràcia i de llibertats.
No sé si Espanya segueix robant-nos –no tinc pas dades sobre que hagi canviat o contradiguin els números–, però sí sé que els acusadors –togats d'alt nivell, gent a sou dels Tribunals d'Estat– actuen com a encalçadors.
Una llàstima per a les persones amb ètica i sentit i valors cívics.


Dret a morir dignament

Joan Miquel Guixà Martínez GIRONA

L'eutanàsia ha tornat al debat públic i ha entrat en campanya electoral. Penso que és incoherent plantejar una llei d'eutanàsia quan hi ha 75.000 malalts a l'Estat que moren cada any amb patiment intens per no rebre cures pal·liatives (Dr. Marcos Gómez Sancho, expresident de la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives). Mentre no es destinin recursos suficients perquè tothom pugui rebre una assistència mèdica de qualitat al final de la seva vida, cometem una injustícia amb els malalts i amb els professionals de la sanitat que han de treballar amb escassos recursos.
Si volem construir una societat capdavantera, cal que trobem maneres de suprimir el patiment sense eliminar qui el pateix.
La prioritat no és l'eutanàsia, sinó donar una atenció adequada a qui va aguantant com pot a base de paracetamol i Nolotil. També cal desplegar a fons la llei de dependència: com és possible que el marit de la María José Carrasco hagi estat l'únic cuidador de la seva dona durant 30 anys? No s'hauria pogut fer més per acompanyar-los?
Caldria centrar el debat en el finançament de la sanitat. Alguns diran (amb eufemismes) que és més econòmic eliminar els malalts terminals, però volem una societat on els criteris capitalistes dominin la nostra mort?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook