Que les xarxes socials generen imbecil·litat en quantitats ingents és un fet que no cal sotmetre a estudi. N'hi ha prou amb entrar-hi de tant en tant i adonar-se de les nombroses ximpleries que t'esclaten a la cara. Jo, quan hi entro, intento fer-ho als matins, després d'esmorzar, perquè així -com a mínim- estimulo el meu trànsit intestinal; el que vindria a ser anar a fer caca. Els meus camells preferits són els gurus que veuen meravelles a tot arreu, els que fustiguen les enciclopèdies per elaborar discursos pseudointel·lectuals i, sobretot, les seves cohorts de groupies sectàries. Un dels estats psicoparanoics que aquestes tribus han reinventat i estès és el terror desmesurat a l'spoiler, a la revelació suposadament important de la trama d'algun film, sèrie o narració. Per aquests espècimens, les asfixiants tares del sistema socioeconòmic preestablert, el nivell de molts líders que perviuen onejant banderes d'incompetència aquí i allà o el simple fet que la justícia es passi pel folre informes de salut mental d'individus que no haurien de campar lliurement per cap ciutat, per posar alguns exemples a l'atzar, són fets que no generen tant de pànic com un spoiler.

Aquesta gent segurament no sap que hi va haver un temps passat en què els debats culturals d'aquest tipus s'establien pel boca a boca i a través de revistes com Tele Indiscreta, TP o Super Tele, que et publicaven, sense cap mena de filtre, titulars com «Chanquete se muere el domingo». Amb dos collons. I no passava res. I a sobre l'audiència es plantava davant del televisor a l'hora assenyalada per veure palmar, amb llàgrimes als ulls, al capità de la Dorada 1 al ritme de «Cuando un amigo se va, algo se muere en el alma...». Mira, gallina de piel! Per no esmentar totes les vegades que quedàvem entre amics per explicar-nos, amb seny, això sí, films o sèries que molts no havien vist, justament per motivar l'altre a veure'ls i discutir si coincidíem o no d'opinió. Això, de fet, ens va empè­nyer a desfermar la curiositat i a modelar l'esperit crític més enllà de l'absorció sistemàtica de dades.

Però ara que tothom s'ofèn per tot, avançar o suggerir el detall més insignificant del que sigui és poc més que reptar-se a mort. On està escrit que per combatre els spoilers hagi de callar tothom? I fins quan? No és més lògic aïllar-se fins que aquest perill apocalíptic passi? Quan veig tanta gent hiperventilada denunciant spoilers de guarderia al cel, com si les xarxes fossin la seva finca, com ha passat recentment amb Avengers: Endgame o amb l'última temporada de Jocs de trons, em venen ganes d'emergir a càmera lenta de les aigües del Mekong amb una M-60 i posar fi a les seves tristes vides. Potser tenen raó i soc jo que em faig gran i no estic preparat per aquesta era de figaflors i proclames de saldo. Per això mateix, davant el dubte, quan em reclamen al respecte sempre dic el mateix: vols veure un bon spoiler?