Només hi ha una cosa al món més trista que el marianisme: haver de ressuscitar-lo. Hauria estat mil vegades millor continuar-lo. Hauria sortit bé. Com ningú sap amb certesa què és el marianisme, hauria estat suficient fer cara de circumstàncies, ser discret i saber aguantar xàfecs. Així s'hauria mantingut una continuïtat amb la deguda discreció. No obstant això, Casado es va comportar com un aprenent quan va assumir la lectura d'Espanya d' Aznar, qui ja era un marcià per a la sensibilitat general d'aquest país quan encara tenia majoria absoluta i es feia fotos a les Açores. Un polític que va assumir com a dogma de fe la mirada d'un tipus que no ha fregat l'espatlla d'un espanyol del carrer des de fa dues dècades, no mereixia haver arribat on està Casado, però una vegada que ja hi és, se n'ha d'anar a casa al més aviat possible.

Casado va ser president del PP per una carambola d'odis. Qui estigui en política sostingut per aquestes passions tristes, tindrà un camí curt. On és Cospedal? On Aznar? I García Margallo? ¿Ha sortit algun a donar la cara per Casado? No obstant això, ells són els veritables responsables que hagi caminat a la major derrota. Els uns, animant-lo; altres, dictant la lletra de la seva cançó. No obstant això, ells no han de respondre de res. Al pobre pupil dels màsters trucats només li ha quedat una sortida: fer una nova batzegada no se sap cap a quin destí. L'últim dels errors. De la mateixa manera que va desacreditar l'elaborada política de Rajoy (elaborada aquí és una metàfora del que fan els cucs de seda quan es tanquen en el capoll), ara es desacredita a si mateix escopint sobre el que va defensar amb fermesa.

Sánchez ho va veure l'endemà i li va brindar una sortida d'estat: si vol recuperar la serietat d'un partit d'ordre, que es disposi a seguir-lo en les seves reformes institucionals. A hores d'ara no cal estranyar-se de la jugada, primer dirigida contra Rivera, la capacitat del qual per pensar en termes d'estat ja s'ha vist amb l'operació Valls; però també dirigida cap a Iglesias, a qui pot oferir pactar les polítiques socials. En veritat, la lliçó que s'ha seguit d'aquestes passades eleccions és que el PSOE segueix llegint el present amb més realisme que cap altre partit. Sap que Rivera és ja l'únic nouvingut indesitjable perquè pot disputar-li a la llarga la centralitat del sistema polític espanyol. Això vol dir abans de res que Iglesias ja forma part del sistema d'estat, que ell ha ajudat a reconstruir-lo tal com el vam conèixer abans de la crisi. Darrere d'ell hi ha suports reals, les forces dels dos sindicats principals. I si Sánchez posa en la balança les millores laborals que els satisfacin, ells donaran per bons els 42 escons de Podem i seran els primers a considerar que es pot prescindir d'entrar al Govern.

En tot cas, el que tenim per davant és un interès general que aquesta legislatura sigui el més llarga possible. El PP, per recompondre; Ciutadans, per desgastar; Podem, per ultimar el procés d'identificació amb la vella IU; i el PSOE, per assajar acostaments cap al que pot estabilitzar el sistema polític espanyol durant dècades, de nou sota la seva hegemonia: l'assumpte català. Algunes línies de força comencen a percebre's amb nitidesa. Si VOX aconsegueix protagonisme, la gent es mobilitzarà a favor de l'opció PSOE. No es mobilitzarà a favor de Podem. Un cop consumada la ruptura amb Errejón, amb qui podia haver aspirat a tenir una quarta part de l'electorat (si són encertades les enquestes), la tendència de Podem a la baixa és substancial i no pot sinó incrementar-se. Qualsevol negociació que Iglesias aconsegueixi que Sánchez li accepti, serà mèrit de Sánchez. No retrà beneficis apreciables.

Una altra línia de força que resulta clara és que si l'Estat es posa en qüestió de veritat, la gent no es lliurarà als aventurers neofranquistes, sinó als defensors de l'estat democràtic. Els espanyols han demostrat tenir memòria democràtica, tan llunyana de la pulsió autoritària ara explícita en un sector de la dreta. La lliçó per als independentistes catalans és doble. D'una banda, que la solvència democràtica de l'Estat és més gran que la que ells pensaven; per una altra, que Espanya és un soci europeu molt sòlid i fiable perquè està en condicions de contenir abans que els altres l'extrema dreta en marges no perillosos. En l'actual situació, això constitueix tot el necessari perquè Espanya sigui un estat central a Europa. Sabut això, els independentistes poden estar molts anys mantenint el conflicte, ja que tenen poder per fer-ho, però hauran de mesurar si recullen alguns beneficis de l'operació que portaven entre mans, o si esperen desgastar fins a rebre una oferta que no puguin rebutjar. Aquí, com és natural, tot dependrà de la seva capacitat de negociació i de la seva intel·ligència. Però qualsevol actor racional s'oblidaria de la independència en aquesta conjuntura.

Falta, però, el camp de joc de les regions. Algú podria dir que gens rellevant. No obstant això, aquest seria un judici precipitat. El que succeeixi a les regions i a les nacionalitats espanyoles és de màxima importància per al futur d'aquest país. Aquí es percep abans que en altres llocs el cansament i l'erosió dels partits i constitueixen un laboratori inqüestionable en un país que serà cada vegada més urbà i federal. Aquí és on es poden assajar fórmules de participació política alternatives, maneres noves d'entendre la representació política, esquemes per polititzar a poblacions que fins ara no s'havien decidit a l'activitat pública, plataformes per evadir l'arteriosclerosi dels partits convencionals. Aquí és on camina el futur. Ho sabem. Imaginem el PSOE sense Sánchez i preguntem-nos què queda. Funcionaris fidels i competents. No és poc. Però no pot ser tot. Per contra, a les ciutats i a les regions, i des de la crisi del 2008, han crescut actors polítics que tenen un altre perfil. No controlen aparells de ferro, no han sembrat jerarquies burocràtiques, no han perdut el pols de moviments ciutadans, i aquí estan, disposats a explorar formes de treball polític constructiu, sense estridències, amb humilitat. Madrid, Barcelona, València, Saragossa i Múrcia poden ser els exemples d'una altra política més fresca a Espanya.

Iglesias sol dir que els problemes de Podem van ser per les butaques i pels càrrecs. Si això va ser així, almenys ja sabem qui es va quedar amb ells. Els que van lluitar per qüestions polítiques, però, van menysprear seguir els dictats de la prefectura; si els haguessin seguit, els hauria valgut per mantenir-se en tots els seus càrrecs. Van preferir començar el joc des de zero i es van llançar a la sorra en la més desvalguda de les posicions, sense partit i sense suport de ningú. Però qui creu en les seves idees, no té por a la posició més desavantatjosa. Tem trair. Instal·lat allà, a la intempèrie, potser és el millor lloc per fer-les visibles amb nitidesa. El més proper a la intempèrie del món és el barri d'Orcasitas, de Madrid, on als anys 60 els emigrants andalusos s'amuntegaven en llars precàries. El meu estimat oncle Félix va ser un d'ells. Té noranta anys, però mai va veure un polític de prop. Que aquests veïns comptin com els del barri de Salamanca, és l'esperança. A tot arreu. Quan és veritable, l'esperança no té presses per ser ja el present. Però quan s'anuncia, produeix la més incontenible alegria.