17 de maig de 2019
17.05.2019

Admirar els rivals

17.05.2019 | 01:08

enia raó Pérez Rubalcaba: «Els espanyols som gent que enterrem molt bé». El seu propi funeral va ser la demostració pràctica de la certesa d'aquesta asserció. El cadàver va ser vetllat a la seu del Congrés dels Diputats, i es van formar llargues cues al carrer perquè els ciutadans de Madrid li rendissin el darrer homenatge. Una espontània demostració de condol que no va deixar de sorprendre per la seva unanimitat perquè el polític socialista era un personatge injuriat per les dretes, que el consideraven una mena de príncep de les tenebres per la seva extrema habilitat per manejar l'opinió pública des de l'ombra.

A ell se li va atribuir haver excitat la massa contra les seus del PP quan el govern d' Aznar seguia insistint en l'autoria d'ETA en els atemptats de l'11-M de 2004 a Madrid (el «comando Rubalcaba», se sentia dir en algunes emissores). I a ell se li va atribuir també haver alertat als etarres que negociaven el cobrament de l'impost revolucionari al bar Faisán d'Irun perquè escapessin d'un setge policial a fi de no perjudicar el diàleg que mantenia secretament amb la banda. D'aquest confús episodi en el qual unes policies en perseguien unes altres va sortir la insídia sobre la suposada existència d'una «policia de Rubalcaba» que operava al marge de la llei.

Els elogis són innombrables però entre tots els que jo hagi llegit destaca la semblança que en va escriure Mariano Rajoy. Deia l'expresident del Govern que Alfredo Pérez Rubalcaba «responia a un model polític ara en desús: ni vivia obsessionat amb la imatge, ni es perdia per un regat a curt termini. Sabia mirar més enllà del proper quart d'hora i comptava amb un discurs sòlid que mereixia ser escoltat perquè destacava per sobre de consignes publicitàries i eslògans carrinclons, un discurs que es basava en la racionalitat i en els arguments, no en la recerca d'un enemic artificial contra el qual legitimar-se. Potser per això va ser un adversari admirable, que ens va obligar a donar el millor de nosaltres en cada moment».

L'elogi sembla sentit ja que Rajoy parla des del coneixement d'un personatge amb el qual va haver de tractar importants assumptes per a la governabilitat del país. Però al mateix temps trasllueix la seva amargor per la desaparició de l'escena política espanyola d'un rival («un rival admirable», escriu) amb el qual, al marge de discrepàncies ideològiques, creia tenir molts punts de contacte.

En un altre ordre de coses, la mort de Rubalcaba ha donat peu al fet que molts analistes polítics empressin el qualificatiu d'«home d'Estat» per referir-se a ell. Un tractament que, a qui això escriu, sempre li ha semblat excessiu i una mica megalomaníac des que Lluís XIV se'l va apropiar (« L'État c'est moi», va dir el Borbó francès). Homes d'Estat, pròpiament dits, són tots els que al seu respectiu nivell funcionarial serveixen amb total dedicació a l'Estat. Començant pel cap de l'Estat i acabant pel més modest conserge. Una altra cosa són els circumstancials servidors públics com els polítics i tanta altra tropa. En aquest sentit, Pérez Rubalcaba va ser un brillant servidor públic.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook