Alfredo Pérez Rubalcaba mereix ser recordat també com el ministre de la seguretat viària. Va arribar amb més de 4.000 morts per accident de trànsit a l'any 2006 i ho va deixar amb 2.000 morts l'any 2011. Va liderar la que després seria coneguda com l'època daurada de la seguretat viària a Espanya i que va sorprendre tot Europa en comprovar que un país llatí, a poc a poc, anava superant Àustria, Alemanya, Bèlgica i França fins a situar-se com a referent europeu en seguretat viària. D'aquesta època recordo els nostres viatges a Brussel·les, on invariablement ens preguntaven què i com ho estàvem fent, a la qual cosa contestàvem balbucejant confuses respostes mentre processàvem els esdeveniments perquè no teníem temps de mirar enrere, estàvem massa ocupats amb el que teníem per davant.
El temps transcorregut ens ha permès mirar enrere, ordenar els esdeveniments i poder intentar explicar una política pública que s'estudia a les escoles d'administració com un cas d'èxit.
Llegiran que Alfredo Pérez Rubalcaba va ser el ministre del permís per punts i no és del tot cert. La veritat és que va ser el seu antecessor José Antonio Alonso l'ideòleg i el que va fer aprovar la llei del permís per punts. Rubalcaba va arribar al ministeri tres mesos abans de la seva posada en marxa, l'1 de juliol del 2006. Però la seva sagacitat li va fer veure la importància de la mesura i l'1 de juliol se'n va anar a la seva estimada Cantàbria. A les 11 del matí ens va fer anar a la carretera a parar els conductors per explicar-los que aquell dia era important perquè ells es farien responsables de la seva conducta i dels seus punts. No cal dir la sorpresa dels conductors veient el ministre de l'Interior a la carretera i envoltat de guàrdies civils fent pedagogia de la seguretat viària. Aquesta decisió va marcar una manera de ser i entendre la política de seguretat viària.
Després va portar al Consell de Ministres l'ampliació en 1.500 efectius de la plantilla de l'Agrupació de Trànsit de la Guàrdia Civil en una mesura històrica i sense precedents que traslladava una idea clara del compromís del Govern amb la seguretat viària. Aquella mesura anava acompanyada de l'argument que l'augment de la mobilitat no havia anat acompanyat d'un augment similar dels efectius policials i que la seva sola presència a les carreteres constituïa un element de vigilància i control imprescindible.
Rubalcaba va pilotar la reforma del Codi Penal sobre els delictes contra la seguretat viària l'any 2007 davant la sorpresa de les associacions de víctimes, que veien com es feia possible una cosa que sempre havia estat impossible. La redacció del Codi Penal era inintel·ligible i complicada per explicar-la al ciutadà i es va fer un esforç per fer senzill el que era complicat en lloc de fer més complicat el que ja era complicat. La reforma estava impregnada del sentit comú, pedagogia i eficàcia que sempre l'han caracteritzat.
Més endavant va venir la reforma del procediment sancionador en matèria de trànsit. En veure que passaven mesos i mesos sense poder retirar els punts perquè el procediment sancionador era llarg, feixuc i feia difícil la fermesa dels expedients, vam arribar a la conclusió que la pedagogia de les sancions exigia una certa immediatesa entre la infracció i la sanció. Sortir del procediment administratiu comú ens semblava impossible des de la DGT i mai ho havíem intentat. Només la seva visió estratègica i la seva contagiosa seguretat ens van animar a intentar-ho i aconseguir-ho. A ell es deu en gran part el descompte del 50% per pagament de les multes que a l'Europa calvinista mai van entendre.
En l'estiu de l'any 2006, es van doblar els motoristes morts. Ens va cridar i ens va demanar que féssim alguna cosa, que ens poséssim les piles. D'aquella reunió en va sortir el Pla de Seguretat per als motoristes que es va aprovar l'any 2008. Va ser el primer pla de seguretat per als motoristes que es va fer a Europa, ha marcat la política de seguretat de les motos a tot el continent i el pas del temps li va donar la raó perquè estàvem davant d'un problema emergent que no ens havíem plantejat.
Podria parlar del seu decidit impuls als radars per al control de la velocitat que molts polítics veien amb prevenció perquè podien fer perillar els vots a les eleccions, de la senyalització dels trams de concentració d'accidents que només van ser possibles per la seva autoritat dins el govern o del seu especial interès per presentar personalment les operacions de Setmana Santa o l'estiu.
A la Direcció General de Trànsit teníem la impressió que entre els problemes del terrorisme, la corrupció, la immigració i els càrtels de la droga, la política de seguretat viària era per a ell una vàlvula d'escapament, un exercici intel·lectual suggestiu i una política d'Estat nova que podia quedar fora del debat partidista i fins donar alguna bona notícia.
Era una persona sensible, cosa que ha fet que totes les associacions de víctimes encara el segueixin recordant amb especial afecte. Li agradava abraçar i escoltar-los en un exercici de proximitat envejable.
Era una persona intel·ligent que quan parlaves amb ell donava la impressió que anava i estava dues passes per davant teu, fet que el feia creditor d'una indubtable autoritat moral.
Era una persona que sabia escoltar, cosa que no és sempre habitual entre els alts càrrecs i màxims responsables dins de l'administració. Li explicaves un problema i, al final, te n'anaves amb tres o quatre frases clares, concretes i concises que tancaven la solució.
Era una persona ràpida i perspicaç. Li explicaves un tema durant cinc minuts i després l'escoltaves fascinat donar una brillant roda de premsa de més de mitja hora sobre el que li havies explicat.
Era una persona senzilla. A la sortida del sopar de Nadal en què reunia el seu equip més proper d'Interior, ens lliurava un obsequi ben embolicat. En obrir-lo, sempre era una deliciosa llauna d'anxoves de Santoña.
Gràcies, ministre.
