La notícia ha passat gairebé desapercebuda, com tantes altres coses en aquests temps en què tot es converteix en agitació i propaganda (o dit d'una altra manera, en soroll i en teatre dolent). Es tractava d'una informació que assegurava que poc després de la constitució de les noves Corts, els partits polítics ja havien demanat préstecs nous per finançar-se i per costejar la campanya electoral. I com que els bancs s'han negat a concedir-los préstecs, ha hagut de ser una entitat pública -l'Institut de Crèdit Oficial- la que s'ha fet càrrec d'aquests préstecs.
He intentat trobar informació més concreta sobre aquests nous préstecs -amb quantitats i beneficiaris-, però no m'ha estat possible. El que sí que he trobat ha estat la història dels estudiants universitaris que havien demanat préstecs a l'ICO fa més de deu anys i que encara no havien pogut tornar-los. Però m'ha estat impossible esbrinar quins partits han rebut els préstecs i també les quantitats que els havien correspost. Aquestes coses tenen la seva importància.
En els anys 80 apareixien breus notes de premsa que informaven que una o altra caixa havia condonat el deute a determinat partit. A mi em feien gràcia aquestes notícies per l'ús d'aquest verb absurd -«condonar»-, però aquesta història no tenia cap gràcia. El germen de la monstruosa corrupció que es va anar covant en els partits va sorgir d'aquests crèdits i de la necessitat urgent d'obtenir diners per pagar les gegantines maquinàries dels partits. I la crisi de les caixes d'estalvis que vam haver de rescatar a l'any 2012 amb diners públics es va deure a l'acumulació de petites notes de premsa que havien anat avisant, durant les tres dècades prèvies, de les diverses condonacions de deute que havien beneficiat els partits polítics. Busquin notícies de condonacions de deute a particulars, a petits empresaris, a estudiants, a jubilats, i avisin-me de quantes n'han trobat. En canvi, si googlegen «condonar deute partits polítics», es trobaran amb una bonica jungla tropical. I d'aquestes coses, repeteixo, no en parla gairebé ningú.
Aquesta notícia recent informava que els partits necessitaven més diners -més diners!- per costejar la campanya electoral de les municipals. I com que els bancs no se'n fiaven, per primera vegada en la història havien hagut de recórrer a l'Institut de Crèdit Oficial (aquest mateix que encara estava reclamant als estudiants deutes de feia quinze anys). Jo no sé, la veritat, quin sentit té organitzar una costosíssima campanya electoral en l'era d'Internet. I que els partits tinguin el morro de gastar-se uns diners que no tenen (o això diuen) en mítings, cartells, publicitat i bustiada -a mi m'han omplert la bústia amb propaganda electoral, i suposo que això mateix li ha passat a moltíssima gent- és un disbarat que no hauria de tolerar-se en els temps de Whatsapp i Facebook. Sobretot, perquè no convé oblidar que els partits polítics estan generosíssimament subvencionats a càrrec del contribuent. Això se sol oblidar i gairebé ningú, per desgràcia, ho treu a relluir en els debats electorals, però en el nostre país -si és que encara podem parlar d'un país comú-, els partits polítics reben subvencions estatals en funció del nombre d'escons obtinguts. I per això mateix, el PSOE se'n durà gairebé vint milions d'euros; el PP, dotze milions; Ciutadans, onze; Unides Podem, gairebé nou; Vox, gairebé sis; ERC, gairebé tres; el PNB, una mica més de dos milions; i Bildu, un milió cent mil euros. No està malament, especialment si tenim en compte la pobra opinió que molts d'aquests beneficiaris de diners públics tenen de l'Estat i del sistema polític que els finança tan generosament.
I aquests diners, per descomptat, surten de les butxaques dels electors. Però el més curiós és que cap partit ni cap polític se'n va enrecordar al Congrés, en el moment solemne de prometre o de jurar el seu càrrec, d'aquests soferts electors que paguen estoicament les campanyes i els sous i la voracitat insaciable dels partits polítics. A l'hora de jurar (o de prometre) el càrrec de parlamentari (i d'acatar la Constitució), hi va haver polítics que van pronunciat juraments a favor del planeta Terra o la República o el mandat democràtic de l'1 d'octubre. D'acord, molt bé, i sembla molt raonable prometre el càrrec en nom del planeta Terra (i no, per exemple, en nom de Venus o Plutó). Però hagués estat un gest bonic, o si més raonable, que algun polític, encara que només fos un, hagués tingut el detall de jurar o de prometre el seu càrrec en nom dels electors que costegen tot el tinglado.
