Demanar altura de mires a la política d'aquest continent és, ara per ara, una utopia. No sempre són escollits els millors, ja que no sempre els millors es presenten a unes eleccions. I no sempre els millors són amants de competir dins de les jungles dels partits. Perquè, si no ens ha quedat clar encara, la política de partits premia abans els mèrits de lleialtat dins de les formacions que no pas el ciutadà convertit en elector. Aquesta realitat, vestida de paraules que, repetides una i una altra vegada, semblen donar la raó a qui es queixa, ens està abocant a un desastre col·lectiu sense precedents. Amb l'excusa d'estratègia, governabilitat, coherència programàtica, prioritats socials, i una llarga llista més d'expressions inventades pels assessors polítics, els governs escollits neixen febles, poc resolutius i abocats a negociar més que a governar. Passa en les tres capes de la gran ceba que és la política de casa nostra: estat, Generalitat i ciutat. Al Govern espanyol li costarà fer la seva.
La Generalitat viu en una llarga letargia que s'arrisca a convertir-se en un purgatori. I a Girona, la manca de majories previsibles fa que s'albirin, si res no canvia, quatre anys de llarguíssimes negociacions per poder moure una sola llamborda. I sempre trobaran una excusa o una altra per donar les culpes al rival. N'estic segur. La qüestió és que el joc de poder ens servirà cròniques memorables però, si res no canvia, repeteixo, també ens regalarà anys d'inacció. I no serà culpa d'una persona, o d'una sola formació. Serà culpa de tots els electes. De tots per igual. Posar-se d'acord és fer política. Fer política no és assenyalar amb el dit les ofenses rebudes. La política ha de posar ordre als desacords. Fer política és vetllar pels gironins i les gironines, ja sigui des de la plaça del Vi de Girona o des de la plaça Sant Jaume de Barcelona. I, mentre no hàgim marxat d'Espanya, també des de Madrid. Però veient com anem, francament, no en tinc massa esperances.
