DIssabte
col·leccionant reptes
Sempre he pensat que els col·leccionistes de coses eren tipus de qui no et pots refiar. Què porta algú a arreplegar vitoles d'havans o plaques de cava? Fins que tot d'una, mirant la llibreria, he descobert que jo soc un col·leccionista de llibres de cuina, des del primer que vaig adquirir i que en el seu moment vaig trobar hilarant i brillant al mateix temps.
Cocinar en 10 minutos, de Ferran Adrià, dels anys 90 del segle passat, em va obrir la ment amb deliris que ara ja són clàssics però que en aquell moment causaven burla, com la sopa de síndria, tomata i alfàbrega o el llom de conill amb salmorejo. O Menjar per 1 euro, d'en Pep Nogué i Dalícies: a taula amb Salvador Dalí, que és un dels mil llibres escrits per l'últim gran gastrònom il·lustrat, Jaumó Fàbrega. Passant per alguns d'impossible execució, com Les postres del Bulli, d'Albert Adrià, o Les postres de Jordi Roca. Òbviament també les 1.080 receptes de Simone Ortega i desenes més de títols clàssics i moderns. Fins i tot bajanades com Las 100 mejores recetas de Isasaweis, que és una instagramer d'aquestes d'ara que ha publicat aquesta presa de pèl.
Fins arribar als meus preferits per útils, com són La cuina de la família, de Ferran Adrià, o el recent i més valuós de tots: Cuina mare, de Joan Roca, dedicat a la cuina de casa però feta amb delicadesa i combinant, sense estridències, la cuina de sempre amb processos moderns, però sobretot amb uns criteris insuperables d'harmonia culinària, com l'arròs de botifarra negra i sardines o l'amanida de ceba al cop de puny amb col confitada.
DIumenge
castigant depredadors
El càstig electoral als governs de Tossa de Mar i Cadaqués és una notícia transcendent. Gisela Saladich i Josep Lloret no repetiran com a alcaldes. La telmista (Telm Zaragoza va ser l'alcalde del desenvolupament turístic) Saladich va impulsar un suspecte referèndum per fer un port esportiu, quan en realitat s'haurien de prohibir per sempre més i dinamitar-ne uns quants. A Cadaqués la desconcertant actitud d'ERC amb la urbanització de sa Guarda ha condemnat Josep Lloret a les galeres polítiques.
Està canviant la sensibilitat dels pobles costaners? Fins ara s'ha tingut la construcció com l'única alternativa a la subsistència econòmica. Ara es comencen a contemplar alternatives. Tot i que encara no n'hi ha per llençar coets. No ens enganyem.
DIlluns
coses importants
Avui he acabat a Aiguablava, que fora de l'estiu és un dels racons més lisèrgics de la Costa Brava, però on cada temporada avancen la posada en funcionament del pàrquing de pagament a 30 euros al dia. Begur especula amb el canvi climàtic. Un any l'estiu el començaran al desembre. Hi ha una alternativa per tres euros a peu de muntanya, entre rocs i pins, que és la que utilitzo.
Tot i ser dilluns i encara fora de la temporada, a Aiguablava ja hi ha gent. Sobretot al Toc al mar, un restaurant d'arrossos que s'ha fet important. I allà hi descobreixo un vell conegut, que és un atípic executiu. Està assegut encarat a mar, de tertúlia amb un amic, amb una ampolla de Glenrothes vintage i dos gots robustos comme il faut sobre la taula.
No estan tancant cap negoci. Tenen els ulls clavats a Fornells i a l'illa Blanca i parlen de les boies d'amarratge. Aquelles que quan arriba aquesta època taquen les badies i marquen la fi d'aquests paradisos i l'arribada de la turba.
Entrem a juny i encara no hi ha les boies. Resulta que l'encarregat, fill d'un antic pescador de llagostes de Begur, ha tingut un problema de salut. Tota la conversa entre l'executiu i el seu amic versa sobre les boies. Els blaus del cel i del mar, una lleugera olor de gessamí, que no sé d'on surt, completen l'estampa d'aquest executiu que aquest dilluns s'ha quedat «per fer unes gestions a Palafrugell» i per parlar de les coses realment importants, com ara les boies.
DImarts us volem joves
Quan es parla de pobles buits o buidats, se sol fer des de capitals de centenars de milers d'habitants, amb la qual cosa sovint no saben de què parlen.
Avui m'he passejat per Selva de Mar, un poble a prop del meu, que respondria a aquesta cursi definició de poble buidat, que com cacatues han repetit els polítics durant la campanya electoral de les generals. Ara ja ningú en parla. Ja poden continuar buidant-se. La Selva de Mar és el poble secret més bell de l'Alt Empordà, per molt que molesti als de Cadaqués, que es creuen que al seu poble va eclosionar el big bang.
Apareix davant meu l'encarregat del manteniment del poble, davant dels safarejos públics que estan enganxats a la riba esquerra de l'exigua riera de la Selva. Encara els fan servir per rentar peces grans de roba. M'explica que al poble hi viuen un centenar de persones i que només té comptats tres nens petits. Que no hi ha escola, que ja no hi ha ni cases de menjars obertes els dies de cada dia, i ni tan sols una botiga. Tot està tancat. La majoria és gent gran que han de fer mil combinacions per anar a Llançà o a mercat a Figueres, baixant primer al Port (de la Selva).
Els carrers semblen una pel·lícula de ciència-ficció d'aquelles en què desapareixen misteriosament els habitants. Fins arribar a la plaça del Camp de l'obra, on hi ha la fonda Felip, que ja només lloga habitacions. A l'altre extrem, al costat de l'església de Sant Esteve, hi ha el bar Felip, amb una terrassa deliciosa sota un plataner, un frondós lledoner i una imponent creu de pedra. Hi ha quatre persones. Al bar, que els dies de festa cuinen tapes i arrossos i a vegades serveixen ostres i garotes, tenen una veterana bàscula damunt de l'ampit de la finestra perquè la gent es pesi la fruita que ven la jove encarregada, que diria que és la mare del 75% dels nens del poble perquè he sentit que els ha d'anar a buscar a l'escola. Avui tenen per vendre una caixa de cireres. La de nispros ja s'ha acabat.
L'encarregat de mantenir la vila, a qui m'he anat trobant tota l'estona, perquè no hi ha quasi ningú més, em demana que arribi fins a la font dels lledoners, que és un racó poètic que segur que va inspirar Tomàs Garcés per escriure A l'ombra del lledoner: «A l'ombra del lledoner, la fadrina plora».
L'home m'explica que els de Barcelona que hi tenen casa sempre de cap de setmana li diuen que vindran a jubilar-se. A banda que mai acaben fent-ho perquè a l'hivern es pixen a sobre amb la primera tramuntanada, ell sempre els respon: «Vells no us necessitem perquè ja ho som nosaltres. El que ens cal ara són joves que facin coses».
DImecres
espadalé i el paisatge
Domènec Espadalé deixa la Cambra de Comerç de Girona. Després de 40 anys com a directiu de la institució, tretze dels quals com a president, aquest senyor amable deixa pas a una nova generació. Quan algú ha estat més anys en un lloc que la reina Victòria, forma part ja del paisatge. I xoca observar la desaparició de quelcom que hem vist sempre. L'amo de transports Minguet, amb els seus encerts i les seves originals ficades de pota, com quan va defensar la construcció de centrals nuclears pels volts de l'accident de Fukushima, s'havia convertit, tot i ser d'Olot, en part del paisatge institucional aparentment inalterable de Girona.
DIjous
cadaqués metamòrfic
Cadaqués ha aturat les obres de la faraònica urbanització de sa Guarda. Veurem què dura la paralització, perquè no és fa per motius de fons, sinó per un tema tècnic sobre un pou d'aigua. Diuen que no es podrà fer la urbanització fins que s'aixequi la moratòria de la Generalitat que impedeix construir a la Costa Brava.
Un dels falsos mites és que Cadaqués es preserva genuí. Si bé és cert que ha respectat la fesomia del vell Cadaqués, la realitat és que mai ha parat de créixer amb mansions i xalets fortalesa, sigui cap a s'Aranella, cap a sa Conca o cap a la muntanya a redós de tramuntana, per molt que a les cases els posin una pell de pedra metamòrfica com les pedres de paret seca, que pretén camuflar-les. Quasi sempre amb construccions d'una sola planta, i per tant més discretes, però sense mai renunciar-hi.
Cadaqués ha fet un creixement urbanístic metamòrfic. Un creixement camuflat.
DIvendres el soldat de cassà
A Cassà de la Selva s'ha enterrat un home -un soldat de la Guerra Civil- que mai se sabrà qui va ser. Han descartat que fos un brigadista internacional. Sospiten que és un soldat republicà. Però només és una sospita.
La victòria de la dictadura de Franco és també aquesta: l'oblit de les moltes víctimes d'una guerra que ells van provocar i del genocidi posterior, no considerat genocidi perquè amb els seus «40 años de paz» van tenir temps suficient perquè la calç viva i la desmemòria actuessin amb eficàcia.
Fins al punt que tot un Tribunal Suprem manté, sigui per raons jurídiques, tècniques o el que sigui, el cadàver d'un maleït genocida en un mausoleu pagat amb diner públic, mentre les restes dels represaliats romanen sota els arbustos de les cunetes o sota el quitrà que ha anat modernitzant, només aparentment, una Espanya que continua ocultant de manera militant el seu passat més infame.
