En alguna altra ocasió hem parlat de quan el carrer era el camp de joc de la mainada, atès que el trànsit de vehicles era molt escàs, i en certes hores gairebé inexistent. Avui ens referirem a altres activitats que es podien desenvolupar tranquil·lament en la via pública, sense que el trànsit rodat se'n ressentís.

Sovint desfilaven per la calçada de les vies urbanes formacions militars. Ja fos en determinades commemoracions o festes de caràcter oficial o més sovint encara per dirigir-se als camps d'instrucció o de maniobra. Gairebé diàriament sortia del convent de Sant Domènec, convertit en caserna, la tropa d'infanteria, que es dirigia a la Devesa per fer la instrucció. El nom de Camp de Mart ja indica que una de les finalitats d'aquell ampli i despullat espai era la de facilitar les maniobres militars. Això no vol dir que aquell generós camp no servís també com a lloc de joc de la mainada, i que s'hi juguessin els primers partits de futbol, en els primers anys del segle vint, i fins que l'any 1922 s'inaugurés l'estadi de Vista Alegre. Quan trompetes i tambors anunciaven el pas de la tropa molta gent sortia en balcons i finestres per presenciar el que en certa manera era com un espectacle totalment gratuït i a l'abast sense moure's de casa.

El regiment d'Artilleria estava instal·lat en l'antic convent de Sant Francesc de Paula i en l'edifici que l'any 1912 s'havia construït per a mercat de bestiar i el 1917 es transformà en caserna. Entre els dos aquarteraments s'hi aixecava el baluard de Sant Francesc i quedava encara un espai lliure, espai que s'eixamplà quan s'enderrocà el baluard. Aquell lloc de pas, camí del futur eixample urbà, fou també utilitzat pels artillers per maniobrar-hi amb canons i obusos.

Molt més sovint que ara se celebraven processons, algunes amb un itinerari molt extens que afectava carrers on ara tallar el trànsit originaria un caos terrible. Hores abans de la sortida de la processó de Corpus, les formacions militars anaven disposant el cordó al llarg de l'itinerari que alguns anys s'estenia per un tram de la Gran Via fins a creuar el pont de l'Alferes Huarte i seguir per la rambla Verdaguer.

A més de la del dijous de Corpus, de processons se'n celebraven moltes més. El diumenge, dins la vuitada de Corpus, la processó de Sant Feliu. El dilluns, la del Mercadal. Les del dijous i divendres de la Setmana Santa. El Viacrucis del Diumenge de Passió, també el Viacrucis que sortia de la capella de l'Hospital de Santa Caterina, la tarda del Divendres Sant. La de la proclamació de la Butlla. La de la Mare de Déu d'Agost. La de la Verge del Roser. La de la Puríssima. La del Vot de Sant Narcís. Les del Combregar General, de cadascuna de les tres parròquies, Catedral, Sant Feliu i Mercadal. Les del Rosari de l'Aurora, que sortien a les set del matí, els diumenges del mes de maig. I a més de les fixes de cada any se'n podien produir d'extraordinàries per fets circumstancials. Com podia ser l'arribada d'una relíquia, com va ser el cas de la del braç de sant Francesc Xavier, la del braç de santa Teresa, o el de sant Josep de Calasanç. O la celebració de la Santa Missió. Com també l'entrada d'un nou bisbe. I un gran relleu ciutadà tingué l'arribada de la imatge de la verge de Fàtima. Imatge que durant una setmana recorregué per tots els carrers i carrerons de la ciutat. I sojornà en els diversos temples, fins que el darrer dia quedà entronitzada en la seva capella del temple del Mercadal.

Fins a mitjan segle vint les cerimònies d'enterrament afectaven també la via pública. La comitiva es formava davant del domicili del difunt i es dirigia al temple parroquial. El cadàver no entrava en l'interior, es mantenia en el cotxe, que es detenia davant la porta principal del temple. Els clergues i els familiars del difunt i la major part de l'acompanyament entraven per participar en el res de les absoltes. Alguns es quedaven a fora per fumar o per fer ostentació del seu laïcisme. A continuació la comitiva es dirigia «al portal», on s'acomiadava el dol. Era al final de la rambla Verdaguer, ran del jardí de la Infància. Lloc on antigament s'obria el portal del Carme, per accedir a la ciutat des de la carretera de Sant Feliu de Guíxols. Des d'allí el cotxe fúnebre, seguit dels cotxes o taxis amb els familiars, es dirigien al cementiri. Si els familiars no estaven en condicions de llogar vehicles, el seguici es feia caminant fins al cementiri. Quan la parròquia del Carme arribava fins al final del carrer del Carme i la del Mercadal fins al final del de la Rutlla, els itineraris de les comitives fúnebres podien resultar d'una llargada considerable. I d'enterraments n'hi havia sovint, amb la corresponent ocupació de la via pública.

Semblantment passava amb els viàtics. Eren com petites processons per portar els auxilis espirituals als malalts en perill de mort. Comitiva del temple parroquial a la casa del malalt i, des d'aquesta, retorn al temple. Se solia celebrar al captard o ja a les primeres hores de la nit. Hores en què els carrers estaven pràcticament deserts.

Amb un caràcter ben diferent, se celebraven les festes de carrer. Ara en queden també algunes; però en espais que no interfereixin el trànsit motoritzat. Fins a mitjan segle vint se celebraven festes amb ballades en ple carrer en zones afectades ara per un trànsit intens i difícil de compaginar amb aquelles populars celebracions. Un gran relleu havia tingut la festa del barri anomenat de l'Habana petita, que comprenia la zona entre la plaça del Marquès de Camps i la del Carril, ara Eduard Marquina.

En el tram de carretera de Barcelona comprès entre aquelles dues places s'hi havia ballat sardanes i balls fins l'any 1958. Es tractava de la carretera general de Madrid a França per la Jonquera, l'anomenada oficialment Nacional II. Eren temps en què l'automòbil ja havia incrementat notòriament la seva presència al carrer, i en aquest cas el carrer era també carretera. Per evitar la complicació de conjugar ballades amb circulació viària, l'any 1959 les sardanes i balls es traslladaren a la plaça triangular del carrer Coll Turbau. Quedava en la mateixa zona; però ja no dintre la pròpia barriada de la celebració, i l'any 1960 la festa del barri de l'Habana petita es deixà de celebrar.

De tot això ha passat més de mig segle i les coses han canviat substancialment. El nombre i les característiques dels vehicles que circulen pels nostres carrers han canviat radicalment. El trànsit motoritzat omple tots els carrers, a totes hores, i en alguns moments resulta problemàtic i amb notòries dificultats. Cotxes, motos i bicicletes necessiten tot el que donen els carrers d'una ciutat que no havia estat dissenyada per encabir tot aquest moviment, i la major part de les activitats que en altre temps eren habituals i possibles s'han hagut de reduir o suprimir del tot.