Molts dels que el van conèixer m'expliquen que Jordi Pujol Ferrusola (Júnior) era més xulo que un vuit. Vint anys enrere, Júnior encara creia que era el cap visible no d'un partit, ni tan sols d'un sector de la societat, sinó d'un lobby, l'eix d'un poder econòmic que es plantejava a un lustre la independència de Catalunya. Júnior movia el poder, els diners, decidia què es feia i qui ho feia. Ell seria, al costat dels seus germans i tota la seva família, l'hereu d'aquella maquinària gegant que el seu pare, expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, s'havia dedicat a fundar i que tenia els eixos ben greixats. Júnior seria un dels impulsors d'aquest independentisme que aviat estaria fins a la sopa.

En aquell temps l'independentisme era més retòric que pràctic, però amb diners, pensaven Júnior i els seus, i un pla a la llarga, tot era possible. Amb la trama corrupta en tenia de sobres, ara decidida a portar una vida a part d'Espanya sota el fosc tema d'una «Catalunya nostra».

No tots els fundadors d'aquella llavor de l'independentisme tenien el baix coeficient intel·lectual de Pujol fill. El «discurs», la «història», requeria una mica de neurones. Les persones tenien arrelat d'on eren, i això es porta a la panxa. Per això no era estrany que un aragonès sentís en l'ànima a la festa del Pilar i es posés a cantar jotes, tot i que són cançons tan antiquades que d'escoltar-les fora de la festa fan gràcia. Va ser a aquella panxa cap a la terra d'un mateix -que hi ha dins de tothom- cap a on va apuntar aquell independentisme. Les festes tradicionals ja no només eren catalanes, sinó que representaven l'anhel de la independència d'un país. Hi havia un ogre, a Madrid, que les detestava. Era un ogre brut, d'una espècie falta de la mateixa evolució que el català del carrer, que desitjava amb totes les forces eliminar no només la llengua, sinó tot tret de cultura catalana. Qui no ho veia així deixava de ser català d'un cop de ploma.

Fa vint anys, m'ho asseguren fonts fidedignes que el tractaven, Jordi Pujol fill se n'anava de la llengua. De què servien tots els diners del món si un no podia presumir-ne? Si un no podia passejar-se amb els seus cotxes de luxe i els seus lacais a coll? Als fundadors els va matar aquella arrogància de la «Catalunya nostra». Ells es van fer amb la idea de l'independentisme, la van grapejar, la van posar en una cantonada a fer carrer. I ara tots paguem per això.