El llançament d'una sabata de taló al cap d'un policia a la porta del pub Stonewall Inn, al barri novaiorquès de Greenwich Village, va detonar els històrics disturbis del col·lectiu LGTBIQ. L'episodi va desembocar en la designació del Dia Internacional de l'Orgull Gai. Els fets es van produir fa cinquanta anys i les reivindicacions continuen intactes. Des de llavors, l'orgull personal de qui s'amagava «dins un armari» per la seva orientació sexual diferent de l'heterosexual va esdevenir un orgull col·lectiu, sense por a les persecucions i a la discriminació. Al darrer mig segle, les democràcies aparentment s'han consolidat en una bona part dels països de tot el món, però els estereotips aberrants de gènere són potser més intolerants i hostils. Els estudis d'opinió realitzats darrerament mostren l'increment progressiu de les actituds en contra dels matrimonis homosexuals o de la no acceptació d'altres sexualitats que no siguin les considerades «normals», totes elles en l'àmbit de l'heterosexual. Tot i que el govern Zapatero va ser pioner a tot Europa legalitzant el matrimoni entre persones del mateix sexe al 2005, la ideologia de la intransigència dels darrers anys promulgada per la dreta política, ha reactivat la declaració de l'Orgull gai, que s'ha manifestat arreu amb to festiu i esperançador. No seria d'estranyar que aquesta exclusió constant que pateixen persones de tota condició professional o acadèmica, en aquesta lluita per ser acceptades en les mateixes condicions que tothom, acabi esgotant-ne la paciència i la bona disposició. Perquè francament, és preocupant veure els casos violents d'homofòbia que s'estan produint amb massa freqüència sense sentir veus de repulsa, repudiant-los enèrgicament. És evident que la formació és el remei però, i mentrestant...?
