28 de juliol de 2019
28.07.2019
Diari de Girona
DIARI D' ESTIU

Jordi Pujol, cinc anys després

28.07.2019 | 06:00
Jordi Pujol i la seva esposa, el 2016

Divendres 25 de juliol de 2014. Dos quarts de nou del matí, hi ha convocat el secretariat permanent de Convergència Democràtica de Catalunya per informar de la nova direcció del partit després de la renúncia d'Oriol Pujol. Artur Mas fa equilibris nomenant un coordinador general, però repartint responsabilitats per fer frens i contrapesos (hauria estat millor convocar un congrés). A la reunió hi assisteix Jordi Pujol, més aviat callat. Al final, es dirigeix a Mas i l'informa que no assitirà a cap altra reunió dels òrgans del partit, que ha de fer un comunicat sobre un assumpte familiar i que l'hi farà arribar durant el dia, abans de fer-lo públic. Poca informació més.

Comença el Comitè Executiu on s'han de formalitzar els canvis. La reunió dura hores i molts volem agafar la paraula sense saber el que està a prop de succeir. Durant la llarga reunió, a Artur Mas li entren un sobre on puc llegir clarament «Oficina de Jordi Pujol». Durant la reunió, que ell presideix i dirigeix, obre el sobre i llegeix un paper. El mateix Mas em va explicar dies després que era el comunicat que es faria públic avançada la tarda. Va haver de tenir un alt autocontrol per continuar la reunió després d'haver llegit el que provocaria una profunda ona expansiva d'estralls en el món dels referents i l'imaginari convergent.

Acabem la reunió, sembla que la notícia del dia és la que hem viscut. Cap a les sis i alguns minuts de la tarda es feia públic el comunicat que canviaria la relació de Jordi Pujol amb el gruix de la ciutadania en els últims cinc anys. En les set converses que he tingut amb ell durant aquest cinc anys s'ha preguntat si es va equivocar i m'ha fet la impressió que ell calculava que la confessió acompanyada de la petició de disculpes i l'assumpció de responsabilitats a través de la paraula «expiació» farien que les conseqüències no fossin tan radicals com han estat. Per ell, home de conviccions catòliques i una avançada edat, la paraula expiació tenia i té un significat que no abasta a significar el gruix d'una societat més secularitzada. Tenia alternatives? Aquesta és la pregunta que s'ha fet ell i molts durant aquests cinc anys. No em vull endinsar en les respostes perquè algunes són especulatives i d'altres afecten la seva decisió de quin tipus de relació tenia amb la seva família.

Em vull traslladar a dia d'avui per dir que la digestió de la notícia i els fets es va fer malament en el món convergent. Un partit amb més de quaranta anys d'existència i un fort arrelament territorial i sociològic no resolia les seves avaries amb la creació d'un nou partit, i xiulant i fent veure que aquest trau del passat no existia. Era una proposta més de gestió empresarial que de gestió d'una tradició política robusta. I l'error es va produir en termes també de gestió psicològica de l'impacte de la notícia. Molt poca i mala psicologia en aquell moment. Quan molta gent té confiança en un partit, es pot enretirar o fins i tot expulsar un dels seus membres més destacats (ho hem vist en molts casos de partits europeus respecte a líders o persones molt rellevants). Però, si s'opta per cremar la casa, es demostra molt poc respecte pels que encara creuen en la casa. Als partits es retiren persones, no es cremen partits.

La desaparició del referent convergent va provocar un estat de melancolia i desorientació en molta gent. La melancolia pel passat perquè el present i el futur no es veuen clars sol ser la precondició per estats depressius. I contra els estats depressius es pot lluitar amb racionalitat i ajuda, o una persona o un col·lectiu es poden llançar a la cursa de l'escapada permanent per evitar mirar-se al mirall i refer els desperfectes. Una persona tocada es pot llançar a l'alcohol o a gastar els diners que no té. Una organització sòlida com Convergència va ofegar les seves penes sublimant –evitant afrontar amb molt de soroll i ocupacions alternatives– el mal de la seva tristesa. Sublimen, en termes psicològics, els que no afronten les grans assignatures pendents. La desviació de l'«aquí no ha passat res» va anar per la fundació d'un nou partit expressament castrat dels referents de quatre dècades de vida convergent. Gent jove i voluntariosa llançada a tirar endavant amb l'obligació de fer veure que el passat no existia. Una opció que no resol la melanconia i que provoca desordres en la superació del dol.

La cursa encara es va fer més frenètica, pur escapisme, amb els canvis de noms en les ofertes electorals i, amb un acomplexament terrible, anant donant el suport del vot convergent –que existia i m atreveixo a dir que encara existeix– a persones cada cop més allunyades d'aquesta tradició i fins i tot de persones que impugnen frontalment els últims quaranta anys. La bomba lapa es va posar definitivament amb les llistes electorals de les eleccions de desembre de 2017. Aquell dia, va quedar tocat l'espai per supressió dels seus quadres de les llistes electorals, de manera radical. Va néixer quelcom nou on alguns s'hi van apuntar per inèrcia i desconcert, altres per situacionisme, alguns per falta d'alternatives.

En termes de superació del dol, les coses s'han de fer diferents de com s'han fet fins ara. La figura política de Jordi Pujol serà valorada en la justa mesura quan més perspectiva s'agafi respecte a aquell esmicolament. Ara no hi vull entrar. Només vull sostenir que de la mala resolució psicològica d'aquell moment n'han vingut moltes de les bogeries «alliberadores» que hem viscut després. El temps ens farà veure els últims anys com un ofegar les penes convergents en l'alcohol de l'eufòria més superficialment creada. Una copa anima, un deliri mata. Si les persones sabem superar els «moments difícils» amb racionalitat i bons consells, el món convergent té pendent retrobar-se amb el seu passat. Per superar la melanconia i les actituds suïcides. I només després podrà afrontar un futur amb voluntat, disciplina i tornant a la lucidesa de no posar el carro a davant dels bous.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook