L'empobriment de les classes mitjanes

A l'Estat espanyol, per exemple, la crisi i les reformes laborals del PP han precaritzat les condicions de treball -mai no s'havia parlat de «mileuristes» com des de fa uns anys- fins al punt que tenir feina no és cap garantia per sortir de la pobresa ni cap assegurança que no s'hi caurà. S'ha configurat una nova classe social, la «classe dels desaprofitats»: individus preparats, amb tota mena de capacitats i potencialitats, que no poden desenvolupar-les ni en el lloc que caldria ni segons la preparació que tenen per manca d'oportunitats i possibilitats.

El problema és que aquest descens, si no s'hi posa remei, anirà a més. Tot just encetem l'anomenada «quarta revolució industrial», que afectarà la vida i treball de la població. Alguns estudis pronostiquen que els robots prendran la feina a una tercera part dels treballadors europeus. I no parlem del paradigma tecnocràtic que s'imposa en la política i l'economia perquè ho vol dominar i explotar tot, tant els humans com el planeta que sosté la vida. El contracte social antic, basat també en la desigualtat però amb la promesa d'un ­gairebé ascens segur i millora dins l'escala social a canvi de treball, s'ha esquerdat: el nou escenari, a les desigualtats existents afegeix noves formes d'exclusió i un camí que porta a la progressiva desaparició de la classe mitjana (dualització social: rics i pobres). El vell conflicte capital-treball ha esdevingut conflicte del capital contra la vida. I el tenim davant dels ulls quan el veiem en els rostres de les víctimes, en els pidolaires que dormen en caixers automàtics, en l'impacte mediambiental.

L'informe anual d'Oxfam Intermón es titula Desigualtat,1-Igualtat d'Oportunitats,0. La immobilitat social i la condemna a la pobresa alerta de la precarització de les condicions de vida de la classe mitjana de tot l'estat. Els ciutadans ens estem empobrint. De cada sis famílies de classe mitjana, una va caure en la pobresa durant la crisi dels últims deu anys i encara no n'ha pogut sortir. L'estudi avalua la mobilitat social, l'aprimament de la classe mitjana i les repercussions que la lleugera recuperació econòmica hi té a veure. Si distribuïm entre la població quatre grups de renda -a) grup més pobre; b) classe mitjana-baixa; c) classe mitjana-alta; d) grup més ric- i n'estudiem l'evolució de renda en tant per cent, el 1973 teníem aquests percentatges de pertinença als grups esmentats: a) 29,6%; b) 36,8%; c) 24,1%; d) 9,5%; en canvi, els resultats del 1990 eren aquests: a) 29,2%; b) 37,3%; c)25%; d) 8,5%. Fixem-nos que el grup més pobre s'ha mantingut i ha pujat la classe mitjana-baixa. Si anem a l'any 2000, els números són aquests altres: a) 25,6%; b) 43%; c) 23,2 %; d) 8,2%. La classe mitjana-baixa ha pujat més i la classe mitjana-baixa ha descendit. Si ens posem al 2014 els resultats són aquests: a) 33,4%; b) 31,1%; c) 23,4%; d) 11,2%. Què ha passat? Ha pujat el percentatge dels més pobres i ha disminuit molt la classe mitjana-baixa, poquet la classe mitjana-alta i ha pujat el grup dels més rics. (Sempre hi ha qui sap treure profits dels embolics!). Altrament, un estudi del percentatge de renda a mans dels anteriors grups donaria aquest resultat. El 1973, a) tindria el 14,2% de la renda; b) el 31,7%; c) el 32,5%; i d) el 21,6%. Aquestes dades traslladades al 2014 serien així: a) 14,1%; b) 27,2%; c) 33,9 %; i d) 24,8%. La gran part de la renda segueix a mans de la classe mitjana-alta (33,9%), però ha baixat la que era en mans de la classe mitjana-baixa i, en canvi, ha pujat més de tres punts la que era a mans dels rics.

Per a Oxfam-Intermón l'Estat espanyol no només és el quart d'Europa amb més desigualtats, sinó el segon, després de Bulgària, on la distància entre rics i pobres augmenta més. Aquesta bretxa estaria posant en risc la lluita contra la pobresa i castiga sobretot dones i criatures. Per a l'ONG, com més desigual és una societat, més condicionat està el futur de nens i nenes atès el nivell d'ingressos de la llar on hagin nascut. Si no es redueixen els actuals nivells, l'OCDE estima que a Espanya es necessitaran 120 anys -quatre generacions!- perquè una família del 10% més pobre arribi a ingressos mitjans.

Òbviament, la solució d'aquests problemes depèn dels recursos que s'hi esmercen. Si suposem tres paràmetres de protecció social -a) exclusió social, b) habitatge i d) família i infància- i comparem les inversions en percentatge del Producte Interior Brut dedicat l'any 2016 tindríem aquests resultats; a Dinamarca a) 1,5%; b) 0,7%; c) 3,5%; a Alemanya, a) 0,4%; b) 0,5%; c) 3,2%; a França, a) 1%, b) 0,8% c) 7,45%. És a dir: a França dediquen més del doble que Alemanya a l'exclusió social (però dues terceres parts del que hi dedica Dinamarca), més d'un quart més a l'habitatge (fins i tot un xic més que Dinamarca), però força menys que totes dues a Família i infància. Les xifres d'Espanya són terribles: a) 0,2%; b) 0,1% i c) 1,3. Comparin-ho amb la mitjana de la UE: a) 0,6%;b) 0,5%; c) 2,4%. El marge de millora és evident.

Per a Oxfam-Intermón l'Estat espanyol ocupa el tretzè lloc en despesa social respecte al PIB a Europa. Per a l'ONG, vist que l'Estat recapta un 6% menys en impostos de societats menys que fa una dècada, caldria augmentar el sistema impositiu (ara un 6,9% menor que a la resta de països europeus), tant per a les persones amb més ingressos com per a les grans empreses. En l'àmbit de la salut, en l'esperança de vida i en el sistema educatiu és on s'ha pedut més equitat. Una de cada dues persones que abandonen prematurament els estudis pertany a un 20% de les llars amb menys ingressos. Els números canten!