Per qüestions professionals, aquests dies he estat estudiant plans estratègics i estratègies turístiques de diferents ciutats del país. Ciutats amb un potencial turístic enorme i amb una realitat turística raonablement satisfactòria. I he vist que si bé aquestes ciutats funcionen turísticament parlant, en bona part ho fan per inèrcia. La gent ens visita i no és perquè hi hagi una estratègia clara que ho hagi provocat. Almenys a escala local. Ens visita i punt.
Això ja de per si és bó, però la manca de planificació, la desconnexió respecte als canals per on s'informen els que ens visiten i la poca voluntat de quantificar l'èxit de les accions turístiques que es porten a terme des de les administracions és quelcom generalitzat. Òbviament, hi ha municipis que ho fan molt bé i no és casual que això s'acabi notant en el nombre de turistes però sobretot en la tipologia d'aquests i el retorn que acaben suposant per a aquests municipis.
Però de moment els turistes venen i no sembla que hagin de deixar de venir. Tenim un clima esplèndid, un mar preciós, seguretat i uns recursos paisatgístics, culturals i gastronòmics envejables. Tot i així, per què ens costa tant fer les coses bé?
Segurament el fet de tenir tots aquests recursos ha fet que la majoria de les nostres destinacions locals no s'hagin hagut d'esforçar gaire a l'hora d'atraure turistes. Si fóssim de destinacions amb un clima més complicat ens hauríem d'haver esforçat molt més, ja que la inèrcia no seria suficient. Segurament és per això que les iniciatives turístiques més interessants sorgeixen de destinacions no precisament «turístiques» i amb climes més complicats.
Però en els darrers anys s'ha plantejat un gran debat a casa nostra entorn al turisme, que, igual que les destinacions menys agraïdes, hauria de fer que fóssim més eficients a l'hora d'enfocar la nostra estratègia turística. Ja no són només les conseqüències de l'impacte del turisme en moltes ciutats, sinó la tipologia del turisme que volem als nostres barris.
El debat en si comença a afectar tots els municipis amb un cert grau de turisme. La ciutadania entén que el turisme és important per a l'economia local però no està disposada a conviure amb qualsevol tipus de turisme. I fruit d'aquest debat, que acaba tenint fins i tot conseqüències electorals, es torna a posar en valor la necessitat de tenir una estratègia sobre el turisme que volem. I aquí comencen els problemes.
Per què? Doncs perquè per aconseguir un turisme convivencial i que no impacti en excés en la quotidianitat dels veïns calen tres coses: tenir una aposta turística clara com a municipi, saber teixir complicitats amb els actors socioeconòmics del municipi que treballen en l'àmbit turístic o tenen relació amb aquest i, sobretot, tenir el suficient temps perquè l'aposta acabi donant els seus fruits.
I això és difícil. En primer lloc, perquè a molts municipis els costa tenir una aposta clara sobre el seu propi model turístic. Independentment de si aquesta aposta és compartida pels actors econòmics de la pròpia ciutat. Costa molt que els municipis facin una aposta clara. Primer perquè no volen renunciar a res i volen tot tipus de turisme. Ho volen tot. O volen una tipologia de turisme que de tant generalista no existeix: turisme familiar, turisme cultural, turisme esportiu, gastronòmic, etc. En segon lloc, perquè les estratègies de molts municipis estan basades en copiar el que han fet els altres municipis turístics veïns o en plans estratègics que són un recull d'iniciatives d'altres llocs, quan segurament les realitats són molt diverses. I a més, els costa molt sortir dels seus límits administratius i entendre que una destinació va més enllà del terme municipal. I en tercer lloc, perquè molts municipis no coneixen les motivacions i les sensacions de la gent que els visita ni què els interessa. Venem la nostra destinació sense saber per què venen els turistes a la nostra localitat a passar els millors dies de l'any: les seves vacances. En aquest sentit, hi ha molta més informació sobre què volen i què valoren la gent que ens visita en les entrevistes que fa el Diari de Girona a l'estiu a alguns turistes a peu de carrer que en moltes regidories de turisme. Això és poc imaginable en el sector privat, on algunes de les institucions privades més importants de casa nostra tenen una informació detallada de qui són els que ens visiten, d'on venen, quant i en què gasten, què els agrada i com s'han informat entre moltes altres coses. Ho saben tot, perquè els hi va el negoci.
El debat sobre l'impacte del turisme en les ciutats i les destinacions -el darrer cas, el del «botellón» en diferents barques a una cala protegida prop de cap Roig- i sobre quin turisme volem, hauria de servir no només per ajustar la convivència entre visitants i veïns sinó també per deixar enrere les inèrcies i que les administracions municipals es posin les piles a l'hora de fer les seves pròpies apostes turístiques. És urgent pensar quina ciutat es vol, quin rol ha de tenir el turisme en el si de la ciutat i quin turisme es busca. Si no es fa, només queda la inèrcia, el mercat.
