Dimarts; un periodista pregunta a Pedro Sánchez si demanarà perdó als ciutadans, per haver fet el Nando tots aquests mesos. Resposta: Tretze segons de silenci, seguits de «soc el representant de la força més votada». Molt bé, prohom.

Sí, és veritat que el seu partit va ser el guanyador del 28-A, però ho va ser perquè havia promès que faria un govern d'esquerres (i que plantaria cara als embats dels trifatxistes). Ara bé; quan va tenir els vots a la butxaca, Pedro va enviar a dida les negociacions amb Pablo Iglesias i es va dedicar a fer la gara-gara a Ciutadans i el PP. Res, es veu que tenia moltes ganes de repetir les eleccions.

Per justificar aquest despropòsit, Sánchez deu tenir uns dossiers que li juren que, per al PSOE, tot això del 10-N serà la repera. Potser sí; però em costa de creure que els resultats seran tan i tan diferents dels d'avui (excepte a Catalunya, on la sentència del Suprem hauria de tenir conseqüències importants).

El 10-N, assistirem al final del multipartidisme tal i com el coneixíem? N'esteu segurs? I què passa si, després dels recomptes, els números són similars als d'ara? Què farà, aleshores, l'home més votat?

Al pobre Pablo i als pobres independentistes ni se'ls mirarà; sobretot, si pot governar apuntalat per Rivera. I si això passa, Espanya perdrà l'oportunitat de revertir les desfetes socials, culturals i econòmiques amb què la va anorrear el PP (i aquí ens amenaçaran, gairebé diàriament, amb un 155 Bis). Quin pla de vida, oi? Ja ho deia Francesc Trabal: sempre hi ha homes que ploren perquè el sol es pon. Sempre.