Espanya fa quatre anys que està amb governs en situació de provisionalitat; i les conseqüències no poden ser més terribles. El PIB ha crescut a un ritme anual de gairebé el tres per cent, amb un augment global de més de 100.000 milions d'euros durant aquest infaust període. La desocupació ha baixat del 22 al 14 per cent; i el nombre d'afiliats a la Seguretat Social va augmentar en una mica més de dos milions de cotitzants. Un desastre, es miri com es miri.

Totes aquestes desgràcies s'han produït coincidint -casualment o no- amb el més llarg cicle d'inestabilitat al Govern que es recorda des de la reinstauració de la democràcia, ja fa més de quaranta anys. Ni el conservador Rajoy ni el socialdemòcrata Sánchez han pogut gaudir d'una majoria consistent que els permetés exercir el poder a plenitud; i, tot i això, el país va seguir creixent i exportant cada vegada més. Alguna cosa estranya passa aquí.

Argüiran els liberals que les finances van molt millor com menys intervenció hi hagi per part dels governs; però amb això no n'hi ha prou per explicar tan pròsper acompliment en temps de debilitat governamental. Llevat que arribem, és clar, a la conclusió una mica aventurada que el poder polític tendeix a destorbar més que a afavorir la bona marxa dels negocis.

Una altra possible explicació podria residir en què l'economia, tan interdependent i globalitzada, funciona bé o malament al marge dels governs.

Es tractaria, en aquest cas, d'un avantatge ben conegut en el cas de la navegació aèria. Com és sabut, la major part del vol d'un avió es confia al pilot automàtic alimentat per programes d'ordinador. Si les aeronaus -tan complexes- es governen així, cap raó hi ha per pensar que els Estats, quan són avançats com en el cas d'Espanya, hagin de comportar-se de manera diferent. Els països amb un cert grau de desenvolupament marxen sols, per dir-ho així.

És fàcil comprovar, en tot cas, que el país funciona més o menys igual -o fins i tot millor- sense Govern que amb ell. El desgovern, que ve sent més aviat el desordre, és una altra cosa. En canvi, un Consell de Ministres limitat al despatx dels assumptes ordinaris no pot prendre mesures de transcendència, el que sempre és d'agrair. Si, per exemple, en el seu dia el president Zapatero hagués estat en aquesta situació d'interinitat, difícilment hauria pogut tirar els diners per la finestra i dedicar-se a fer peronisme a l'espanyola mentre la crisi omplia el país d'aturats.

Així i tot, no falta qui pensi que la manca d'un Govern amb veritable comandament en plaça és un risc quan s'albira a l'horitzó una nova crisi i encara s'ha de lidiar amb els efectes secundaris del Brexit i de les batalletes comercials entre Trump i els xinesos. Tampoc cal posar-se en el pitjor.

Molt sovint, el Govern és un ball de maniquís sobre els quals manen els experts en màrqueting. Són ells els que decideixen quan és convenient avançar unes eleccions, com acaba de passar ara a Espanya amb els molt millorables resultats que es coneixen. Si els que en teoria manen són, en realitat, uns manats, potser surti més a compte que el país, com els avions, funcioni amb pilot automàtic. L'experiència dels últims quatre anys no pot ser més encoratjadora.