15 de gener de 2020
15.01.2020
Diari de Girona

Els pous de glaç

15.01.2020 | 00:12
Els pous de glaç

De joves quan caminàvem tot explorant el massís del Montseny, molt motivats per un intrèpid excursionista, en Daniel Martí, ens sorprenien unes rudimentàries basses, en forma rectangular o circular, plenes de fulles seques i branques mortes i en quasi totes hi havia crescut un arbre. Eren pous de glaç abandonats; construccions la majoria cilíndriques i folrades les parets de pedra seca. Els trobàvem a la part nord del Montseny, on menys hi toca el sol, i pertanyent al Vallès Oriental i a la plana d'Osona.

Prop de la riera de l'Avençó, límit entre els municipis d'Aiguafreda i Tagamanent, se'n poden veure tres del segle XVII i XVIII, que aprofitaven l'aigua de la riera, quan l'intens fred de l'hivern la congelava i servien per emmagatzemar gel per proveir ciutats com Mataró, Barcelona, Granollers, Sabadell, Girona, etc. També en localitzàvem en zones més altes, tocant la cresta de les Agudes i el Turó de l'Home.

Molts pous s'han restaurat i s'organitzen rutes per visitar-los, que s'empren per explicar de què servien els pous de glaç. La gent nascuda en un món tecnològic no sap què eren els rebosts per conservar frescos els aliments, ni s'han escalfat en llars de foc, se sorprèn molt amb els pous de glaç.

Abans, quan érem petits, si volíem gel, l'havíem de comprar. En el meu poble hi havia l'empresa del senyor Arimany petit, –petit perquè era el menut de tres germans– que fabricava gel, sifons, taronjades, llimonades i gasoses, situada al bell mig del poble i no passava estiu que no es produís una explosió sorollosa amb l'estrèpit d'una bomba, que alarmava tothom. El metge obligava els empleats a romandre tot el jorn en una pineda a respirar aire pur.

No només en el Montseny se'n troben de basses de glaç, també en serralades prepirinenques i muntanyes altes, com el Montnegre. Igual que hi ha pous de glaç al País Valencià i Mallorca. Vendre gel va ser un bon negoci que no reportava massa feina per als pagesos i comerciants, tret del trasllat amb carros per fer-lo arribar als mercats. A la península Ibèrica amb el nom de neveras n'hi ha als voltants de les grans ciutats.

En aquells anys de joventut aquests clots fets a terra d'origen artificial no sabíem què eren i jo no em podia imaginar que eren les restes d'un pròsper mercat que consistia a gelar aigua i fer arribar el glaç a les poblacions riques, que el conservaven en pous amb una finalitat, sobretot, mèdica; s'usava per guarir migranyes, mals de cap, com dolors i ferides. La funció principal era mèdica, nogensmenys es comprava gel per conservar aliments i com a refresc.

Els pous de glaç en algunes comarques de neu freqüent, rebien altres noms: nevera (un pou més circular), gelera, casa de neu, pou de gel, poua o cava, la diferència entre uns i altres era per la forma i el volum. Per exemple la poua era més petita que el pou. La part superior es tancava amb una coberta en forma de volta feta de pedres, totxos o maons, i tenia unes obertures que permetien la introducció i extracció del glaç. La llargada del forat entre 10 i 16 metres, l'amplada entre 5 i 8 metres i la profunditat entre 4 i 8 m. Prop de la gelera hi havia un habitatge per als nevaters i els camins solien ser de ferradura empedrats per on pujaven els carros tirats per cavalls a buscar el gel i traslladar-lo als llocs de demanda.

L'activitat de les geleres era coneguda en el temps dels romans, però a Catalunya el seu màxim desenvolupament va tenir lloc entre els segles XVI fins les acaballes del XIX i amb la aparició de la moderna industria frigorífica cauen en desús. Abans del gel la conservació dels aliments es feia en salmorra, oli, greix i vinagre, com també l'assecat.

(Segons una llegenda, l'origen del gelat, una de les grans indústries de consum, assegura que el va inventar l'amo de pous glaç en les muntanyes al voltant d'Alcoi, que quan s'adonà que ja no venia el producte li afegí per fer-lo més comercial elements dolços. La idea va ser tan bona que s'estengué per tota la Mediterrània).

Els treballs en les geleres començaven a la primavera, després de les últimes nevades. Tallaven la neu gelada amb pales i la portaven als pous, on la premsaven per convertir-la en gel. En trepitjar la neu, es compactava amb una finalitat doble: disminuir el volum ocupat i perquè es conservés més temps en forma de gel. Després es cobria amb terra, fulles, palla o branques formant capes d'un gruix homogeni.

Els homes de la muntanya, els petits propietaris, que feinejaven en els pous, un cop feta la neu gel amb els matxos el baixaven fins al mercat dels pobles que era comprat pels rics o per la gent necessitada per sanar algun malalt. Els petits propietaris tenien petites explotacions de gel, els grans propietaris, grans, i ho tractaven de forma industrial: la comercialització els era molt rendible.

Molts pous s'han perdut quan van deixar de ser útils, uns colgats de sorra, matolls, bardisses, altres desballestats o s'agafaren les pedres per construir parets i murs. Fa uns anys vaig anar a fer dues conferències a Juneda, a la comarca de les Garrigues, una, el dijous, l'altra, el divendres. En acabar la primera, l'alcalde em va saludar i quedàrem per veure el poble l'endemà. Cofoi amb les seves explicacions interessants perquè a mi m'agrada molt l'etnologia, de sobte ens digué que anéssim a veure una construcció de pedra que un pagès havia trobat en una obaga.

Ni ell ni ningú sabien què era. Quan ho vaig veure li comentà que em semblava que era un pou de gel i li vaig explicar de què servien aquestes reserves de glaç. Vaig insistir que seria un atractiu local, una bona troballa, per atreure els visitants. La meva dona, la Montserrat, també ho ratificà. Al cap d'un mes em telefonà per donar-me les gràcies, perquè efectivament era un pou de glaç. Ara he vist que l'Ajuntament de Juneda l'anuncia com una construcció singular que forma part de la part més medieval del poble.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook