Avui, 25 de gener de 2020, segona dècada del segle XXI, un progenitor d'aquest país pot decidir que la seva filla, o fill, no assisteixi a una xerrada, organitzada per professionals de l'educació, en què s'informi de les diferents identitats sexuals o sobre violència de gènere. És una llàstima perdre un aprenentatge, però el veritablement trist és que aquest és, a més, un aprenentatge en valors. La identitat sexual no condiciona que siguis millor o pitjor persona. La tolerància i l'empatia, sí. En aquesta línia, que es prohibeixi la lectura de Lolita, de Nabokov, és al caure. Potser s'acabi organitzant una crema, amb barbacoa inclosa, d'exemplars de la història de la nena perversa que provoca l'obsessió d'un adult. Així de simplistes estem.

Avui hi ha cotxes que es mouen sense conductor, hi ha algoritmes que detecten amb antelació la malaltia d'Alzheimer i hi ha cirurgians que operen pacients situats a quilòmetres de distància amb l'ajuda d'un robot. Aquí, al nostre pesar, estem en el món de Mordor i ens permetem perdre el temps discutint sobre si els fills són de l'Estat, ciutadans del món, fills de l'amor o de la mare que els va parir. Errem el focus, un cop més, i ens perdem en l'anecdòtic i la desqualificació. Fins a nou avís, el dret a l'educació està recollit en la Constitució i és competència dels professionals de la docència (veure definició de «professional» al diccionari) elaborar els continguts que es desenvolupen durant l'horari lectiu. Per a la resta d'hores, que són moltes, hi som els altres referents: mares, pares, avis o oncles. Aprendre no és repetir un mantra i tampoc és pensar com els nostres progenitors. Aprendre és conèixer opinions diferents i qüestonar-les. Implica posar-se al lloc de l'altre, contrastar, comprendre, debatre i rebatre. Com més entenguem els raonaments de l'altre, més comprendrem els nostres i serem més capaços. I és que l'educació, a més d'ensenyar a fer una regla de tres, també va d'això: de fer de nosaltres persones amb més capacitació i competències, millors en tots els sentits i, pel bé de tots, també s'inclou l'humà.

Una amiga, que no és especialment religiosa, porta la seva filla a catequesi un cop a la setmana. Fa quinze dies, aquesta va sortir amb més dubtes que amb els que va entrar. Durant una sessió sobre el sagrament del matrimoni, ella va preguntar què passaria si una dona decidia que no volia tenir fills. «Que és una egoista que ens aboca a viure en un món d'avis», va argüir la catequista. I punt. Només li va faltar titllar-la d'insolidària amb els pensionistes del futur. Vaig observar el rictus de la meva amiga, fins i tot em va semblar veure l'aparició de divers0s cabells blancs en el seu cabell, però li va respondre que no estava d'acord amb aquesta opinió i li va exposar els seus contraarguments. Algun, potser, una mica visceral. La nena ha tornat a catequesi disposada a treure les seves pròpies conclusions.

A El club de los poetas muertos, de Peter Weir, el professor John Keating ( Robin Williams) li diu al director de l'internat ( Norman Lloyd) que la finalitat de l'educació és ensenyar a pensar per un mateix. I el fan fora. Tot sigui per preservar la tradició del segle passat. Mentrestant, el món avança.