09 de febrer de 2020
09.02.2020

L'ÚS I ABÚS DEL COTXE

09.02.2020 | 06:00

Quan, pels darrers anys cinquanta del segle passat, es generalitzà la possibilitat de disposar d'automòbil propi, els nous automobilistes ho celebraren entusiàsticament. Alguns ho veien com una cosa tan extraordinària i sensacional que no s'ho acabaven de creure. En els primers anys del segle XX posseir cotxe era cosa de potentats. Alguns dels primers propietaris del modern mitjà de comunicació, a més de cotxe, tenien xofer. I sovint aquell servidor anava uniformat. Vestien una bata de color gris o marró, i els més luxosos la usaven blanca, amb coll i punys de color blau fosc. Recordo haver vist, vestint aquella luxosa bata, el xofer de Santiago Rusiñol, quan el famós pintor venia a Girona per captar les belleses de la ciutat i, en els espais de temps que no podia destinar a la pintura, omplir quartilles per configurar les seves divertides i també alliçonadores obres literàries. Alguns dels conductors de cotxe propi que no arribaven a poder tenir xofer també, per conduir, es posaven una bata. En aquells primers vehicles les avaries sovintejaven, i calia afrontar les reparacions d'urgència, ja que els serveis tècnics no sempre es trobaven fàcilment a l'abast. El detall de la bata per viatjar també era freqüent en usuaris del tren, quan havien de fer un viatge una mica llarg. Si no protegien el vestuari arribaven al destí amb tot emmascarat.
Quan ja les possibilitats de tenir vehicle propi s'havien començat a ampliar, vingué la guerra del trenta-sis, que ho espatllà tot. I acabat el conflicte bèl·lic, s'hi afegí la ­guerra mundial i seguidament l'aïllament del nostre país. En aquells temps de tantes mancances, resultava molt difícil tenir cotxe, i en el cas de tenir-ne es podia tractar d'un vehicle antic, potser comprat de segona mà. Les avaries eren freqüents, i costava trobar peces de recanvi. Una solució per trobar-ne era passar la frontera, el qui tenia possibilitat de fer-ho, i arribar a Perpinyà, per si hi trobava la peça que necessitava. Tampoc era fàcil disposar de combustible, fins i tot els cotxes oficials i els de l'exèrcit havien de controlar el consum de la gasolina. En algun moment els particulars per disposar de gasolina havien de tenir cupo, cosa reservada a determinats professionals, que prestaven serveis indispensables. En els moments pitjors, la falta de combustible obligà a usar el gasogen per suplir, més malament que bé, la gasolina. Aquell aparell, que s'alimentava de llenya o carbó, era com una estufa que anava adossada al darrere del vehicle, que semblava com si a aquest li hagués sortit un gep. Amb aital succedani el cotxe podia circular; però a una velocitat molt limitada, i amb moltes dificultats en les pujades.
Eren temps en què el tren i els autocars tenien moltes deficiències. Material antiquat que ja li convenia ser substituït; però no hi havia possibilitat d'aconseguir-ho. Inseguretat en els horaris. Freqüents avaries. Incomoditat en els seients, amb finestretes que no tancaven bé, goteres quan plovia, falta de calefacció... En aquell ambient poder arribar a tenir cotxe propi era per tirar coets per celebrar-ho. Un vehicle nou de trinca. Amb calefacció. Posat al pas de la porta de casa. Podent sortir a l'hora desitjada, sense haver de fer esperes ni patir interrupcions, si no era per imperícia del novell conductor. L'avaria més freqüent i pràcticament l'única, era la punxada d'una roda. Però no era difícil d'arreglar. I encara era possible que passés un amic o conegut, o potser ni tan sols conegut, i es parés per donar un cop de mà.
Comprar un cotxe dels anomenats utilitaris ja era un dispendi una mica considerable; però ja anaven sent molts els que hi podien arribar. Un sis-cents, un dos cavalls, un quatre-quatre, es podien adquirir per unes cent mil pessetes. Però després s'havia de comptar amb el manteniment. Hi havia unes despeses que no es podien eludir, com l'assegurança, les revisions, el combustible, els tributs. El que sí molts evitaven era haver de pagar el garatge. Amb tota facilitat es podia aparcar al carrer, fins i tot en els carrers més cèntrics i sense cap limitació d'hores ni de dies. S'aparcava a la carretera de Barcelona i a la Gran Via. I els que tenien més barra aparcaven sobre la vorera. Eren molt pocs els que podien tenir el vehicle guardat a casa mateix. Això només era factible en edificis unifamiliars, en alguns dels quals havien adaptat un espai que primerament havia estat magatzem. Ja hi havia garatges públics on es podia aparcar pagant el corresponent lloguer. Tampoc hi havia cap dificultat per moure's per la ciutat. Només el carrer de la Força era de direcció única. Només hi baixaven el carro de les escombraries i les comitives fúnebres. Tots els altres carrers eren de lliure circulació.
Aquesta facilitat de moviment feia que del cotxe se'n fes un ús exagerat. Per anar al treball, malgrat fos a pocs metres del domicili. Per portar la mainada al col·legi, tot i que la distància fos mínima. Alguns professors de l'institut del carrer de la Força, que vivien al centre urbà, pujaven en cotxe i aparcaven a la plaça de la Catedral, quan, a les nou del matí, l'espai era totalment disponible. Més tard hi arribarien magistrats, jutges i fiscals, advocats i procuradors, i encara trobarien un espai per aparcar. Un senyor que vivia a la plaça Calvet i Rubalcava i regentava un establiment comercial, situat a la Gran Via, prop de l'encreuament amb el carrer Nou, anava en cotxe de casa a la botiga i estacionava davant mateix de l'establiment. Un botiguer de la Rambla que vivia a la plaça Marquina també utilitzava el cotxe per anar a la feina. Tot i aquest ús i abús del cotxe no es produïen greus problemes. La ciutat, tot i ser petita, donava per a molt. Ara costa d'imaginar que fins l'any 1958 en la celebració de la festa del barri de l'Habana Petita, es ballaven sardanes i balls en l'espai de la carretera de Barcelona, comprès entre la plaça del Marquès de Camps i la plaça Marquina. I també fins a l'any 1959, el recinte firal s'estenia des de Correus fins a la plaça del Mercat, és a dir, al llarg de tota la Gran Via. Deixant un espai marginal per al pas del trànsit rodat.
Però pas a pas anaren arribant les retallades. I s'anà imposant ordre, necessari quan el parc automobilístic anava en ràpida progressió. Primerament molts carrers anaren sent de direcció única. En els de menys amplada només es permetia aparcar en un del laterals. Una quinzena en la dels números parells i l'altra en la dels senars. Periòdicament es feia de nit la neteja a fons d'un carrer, en el qual aquella nit no es podia aparcar. I amb això s'evitava que un cotxe estigués estacionat dies, setmanes o mesos, sens moure'l. Més endavant arribaren les zones blaves i, darrerament, les verdes, com també els carrers d'ús exclusiu per a vianants. I arriba un moment en què qui no vol viure angoixat, forçosament ha de tenir garatge, en propietat o llogat. I fins el trànsit s'ha posat de tal manera que si no és pas per necessitat val més deixar el cotxe que reposi i fer ús dels mitjans públics. I encara millor anar caminant, que és molt saludable.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit