El coronavirus m'ha fet pensar en els hipocondríacs que conec. Un esplet de malalts imaginaris en potència, per bé que moderats si els comparo amb el vell Argant de Molière. Conec persones sanes ?això vol dir ordinàriament sanes? que destinen temps i esforços a trobar-se malament. Amb això no vull pas dir que no s'hi trobin, de malament, però s'hi troben tan sovint i tan sovint els metges els diuen que no tenen res, que arriba un moment que ja no te les creus.

L'hipocondríac moderat rep el senyal que alguna cosa de la maquinària corporal no va bé. Pot ser un rebrec a l'estómac, una punxada al genoll, l'esternut esporàdic o la petita erupció cutània ?allò que a les cases de tota la vida se'n diu un gra. Aleshores, l'hipocondríac moderat sol agafar una actitud circumspecta, d'alerta controlada, i alenteix l'activitat, concentra l'atenció en el mal. Tant, la concentra, que el furóncol o la contractura augmenten d'intensitat i auguren, al magí de l'hipocondríac moderat, una malura de proporcions in crescendo. Ja li pots dir que el rebrec són gasos i que la fiblada dels ronyons és fruit del sedentarisme, que ell es tancarà en si mateix, es convertirà en el centre de l'univers i farà per manera, aquell dia, de no anar a treballar, s'allitarà, es prepararà potingues casolanes o, és clar, correrà al metge de capçalera ?contribuirà a col·lapsar una mica més les cues del CAP.

N'he conegut i els planyo, tots aquests. Perquè viuen de puntetes, esporuguits, en un estat d'alarma permanent. Insisteixo que parlo d'hipocondríacs enraonats. En cap cas voldria frivolitzar sobre els hipocondríacs intensos, perquè aquests ho passen malament de debò i prenen derivades psicològiques i psicosomàtiques que no han de ser gens agradables de patir. Però planyo els moderats, també, perquè sovint no s'adonen de l'egoisme que perpetren. Vivint de feridures imaginàries, no contribueixen a l'esforç comunal. Es dediquen tant a ells mateixos ?es miren tant al mirall de la salut? que no pots comptar-hi per a gairebé res.

Els hipocondríacs moderats es constipen a les excursions, se'ls ha de cuinar a part, si et despistes t'omplen la casa de normes, de paraments i productes profilàctics. I fins i tot et renyen quan creuen que els teus costums de vivent alegroi et duran, a tu i a ells, a agafar infeccions de tota mena. Obsedits pels àcars, pel menjar corrent, sobreinformats pels esotèrics que corren a les xarxes, i previnguts contra una munió de malalties fantasma, de vegades els hipocondríacs moderats ni viuen ni deixen viure. Melics amb potes, els costa triar restaurant, fan escarafalls a la improvisació i de retruc agrisen l'ambient. Però s'ha de dir que n'adoro alguns: els que, coneixent-se, sabent-se uns maniàtics, tiren de l'humor per viure en societat. Aquests són divertits, perquè ens fan ballar la seva música a canvi de fer-nos riure. Hi pots conviure, perquè, el dia que et poses malalt de debò, ells coneixen tots els remeis.