05 de març de 2020
05.03.2020

Cartes

05.03.2020 | 00:39

Els plàstics i les pensions
Joan Boronat Lecha Blanes
És un assumpte molt delicat barrejar el tema de les pensions amb la desventura de gran part de la població mundial que pateixen de fam, pobra gent que per trobar una vida millor se la juguen travessant mars i deserts. Ambdós són problemes que ens concerneixen però que s'haurien de resoldre separadament.
Ajudar aquesta gent no és la raó que dona el ministre Escrivà, que ens vol fer creure que si no acceptem 270.000 immigrants anuals fins l'any 2050, en un futur faltarà mà d'obra que cotitzi per poder pagar les pensions.
Sense oblidar la part humana d'acollir gent necessitada, la qüestió de les pensions s'hauria de resoldre d'una altra manera: retallant polítics, els seus sous i les seves pensions vitalícies.
Una paradoxa és la manera de reduir la diferència entre rics i pobres. Un petit exemple, l'augment de les pensions: resulta que a un pensionista que cobrava uns 500 € la hi augmenten uns 5 €, mentre que a un que en cobrava 2.500 la hi augmenten uns 25. Per tant, la diferència entre un pensionista «ric» i un de pobre, en comptes de reduir-se, s'ha allunyat en 20 €. El més just i lògic seria invertir el resultat del percentatge.
Endemés, globalment, també hi ha contradiccions: d'una banda s'organitzen cimeres per protegir la natura i, de l'altra, s'estimula perquè augmenti la població perquè no decreixi el consum i la cadena productiva que relacionen amb l'estat del benestar (benestar del capitalisme, és clar).
La mentalitat de la gent que arriba de països subdesenvolupats invalida l'estratègia del control de natalitat, que ha costat aconseguir als països occidentals, on la majoria de parelles s'han mentalitzat a tenir un o dos fills.
La superpoblació va en detriment del planeta; significa més producció, més consum d'energia, més residus, més plàstics als mars.


30.000 sous
Miquel Mompió i Azemar Riudarenes
Llegeixo en un mitjà de comunicació que 30.000 espanyols cobren més que el cap del Govern. En Rubiales, president de l'associació de futbolistes, cobra 375.000 € l'any. No parlem de la Monarquia, expresidents, exministres, dobles sous camuflats en consells d'administració de l'Ibex-35, assessors, càrrecs de confiança de partit, etc.
He viatjat força per Espanya i he vist regions riques i afavorides geogràficament, altres d'autosuficients i d'altres que necessiten ajudes. Siguem honrats i sincers, repartim-ho bé, que tothom pugui tenir un sou digne, però que tothom s'ho guanyi, s'ho treballi. Encara recordo unes dones per televisió, escombrant el cementiri del seu poble per cobrar «les peonades», no tenim boscos per netejar, rieres i millorar l'espai ambiental.
El general va dir «ho deixo ben lligat». I tant, durant 40 anys els seus amics i servidors i ara els hereus i nets d'aquests han viscut d'aquesta frase de la seva política arribant al límit de la corrupció. I d'altres que s'hi han afegit han administrat molt malament amb doctorats i títols de dubtosa credibilitat. La globalització del món actual exigeix competència i enginy per subsistir. Espanya ja no es pot refiar de viure de les «colònies interiors». Catalunya, País Basc i València, i d'altres, s'han d'espavilar, perquè quan les regions que més aporten, no reben, volen marxar. Es posen en mans d'unes lleis i justícia que solament estan pensades per mantenir-los amb les seves prevendes. És l'únic que els queda, per riota i ridícul dels jutges europeus.
I sap més greu encara saber que en el fons europeu no vindran, al contrari que Espanya, que haurà d'aportar i per contra i vergonya saber que el dinar parlamentari a les corts valdrà 5€ quan un menú escanyolit per a un mileurista és de 8 a 10 €. Però no us indigneu, que si falten diners, ja ho saben, ampliaran i pagarem més impostos.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook