Diumenge, dia 8 de març, es van complir 10 anys de la nevada que va paralitzar aquest país quan ja no s'esperava que la neu fes acte de presència. Una nevada que va comportar conseqüències generals i molt particulars a les comarques gironines, on es va produir un gran col·lapse, sobretot en els indrets on la neu va arribar a tenir mig metre de gruix. En poques hores, el nostre món proper, quotidià i còmode, en què estem acostumats a viure, va canviar. Ja ho vaig escriure en el seu moment. De la realitat comunicativa de cada dia a la incertesa de la incomunicació. De la seguretat del que ens envoltava a la inseguretat de l'aïllament. Tot és possible quan ens sembla, des de la rutina del dia a dia, que no ho pot ser. En són també un exemple les recents inundacions que hem patit i que han deixat un paisatge amb nombroses destrosses d'una considerable importància, que es trigarà molt de temps a resoldre. La força de la natura ens recorda en diferents episodis que està molt per sobre de tots nosaltres i que fa i desfà, no per casualitat, més enllà dels plans que puguem donar per segurs.
Des del mes de gener hem pogut constatar, una vegada més, que tot es pot capgirar quan menys ho esperem. Que no hi ha fronteres. No hi ha fronteres per molt que la humanitat s'hagi entestat a establir-les, amb sang i foc, al llarg de la història. Hem dibuixat mapes, hem traçat línies, hem acolorit territoris, hem conquerit... Sempre amb la vana il·lusió que teníem el poder absolut sobre les decisions preses. Que tot restava relligat. Però no hi ha fronteres que no pugui travessar un virus nou -el coronavirus- que es propaga ràpidament i que, a hores d'ara, segons la OMS, ha comportat més de 100.000 contagiats a tot el món. És un exemple més de la globalització. I Girona també hi és inclosa. Segons les informacions del diumenge a la tarda, el virus segueix en expansió pel que fa a Europa. Ens movem en un terreny desconegut i es té la sensació, per part d'algunes autoritats en la matèria, que hi ha manca de coordinació entre els diferents ens europeus per portar a terme protocols d'actuació conjunts davant d'aquesta amenaça vírica. Es troba a faltar una sola veu. La falta de previsió ha retardat les decisions preses i les que s'hauran de prendre. Avui dimarts sabrem o ja haurem sabut què s'ha decidit fer a casa nostra a partir de la reunió d'urgència del Govern convocada per ahir dilluns. Mentrestant, ens sentim «entre l'espasa i la paret». Entre la veu de les seguretats que trontollen i la veu que parla de tot el que passa com si no passés res. Però la borsa es desploma, les morts augmenten i el contagi s'estén. Que m'ho expliquin. Per veure quina de les meves dues veus pot guanyar.
Per si fos poc, el passat diumenge, Dia de la Dona Treballadora, va haver-hi manifestacions, o sigui concentracions de gent, a les principals ciutats del país. La de Girona, convocada per la Plataforma Feminista Gironina. I un munt d'activitats a diferents poblacions. Un diumenge lila que tancava una setmana negra.
Seguim igual. O pitjor. Sense fronteres.
