01 de abril de 2020
01.04.2020
Diari de Girona

Ni comiats ni petons ni abraçades

01.04.2020 | 00:41
Ni comiats ni petons ni abraçades

D'aquí a unes setmanes, quan acabi aquest període de confinament i les autoritats polítiques i sanitàries declarin que la pandèmia ja està superada i el virus controlat, a la societat encara li quedaran un seguit de seqüeles que costaran de superar: supressions de llocs de treball que havien de ser temporals i que, aprofitant el viatge, potser es convertiran en permanents; malbaratament d'inversions i esforços de molts anys per part de gent que havia dipositat il·lusions i esperances en muntar un negoci i, en general, perjudicis diversos encara imprevisibles per a la nostra salut física i mental. És difícil saber què passarà exactament quan ens trobem en la nova situació en què la plaga ens haurà situat. El que és segur, però, és que ja no tornarem a estar com estàvem. Els que hi entenen (si és que algú realment hi entén) diuen que, a partir d'ara, l'escenari i els paràmetres en què es mourà la nostra societat seran molt diferents. No sabem si seran millors o pitjors, però segur que haurem de fer esforços per poder-nos-hi adaptar. Particularment, no tinc gaire confiança que d'aquest desastre en surti una societat millor, més generosa i més empàtica, tant amb els propers com amb els més llunyans. De fet, una de les lliçons del coronavirus, si la volem entendre, és que de llunyans ja no n'hi ha. Tots som propers. La pretesa globalització que ni el diner, ni l'economia ni els mercats han aconseguit (i, malauradament, Europa n'és un bon mal exemple pel poc humanisme demostrat en barrar el pas a centenars de milers d'homes i dones, que fugen de la guerra, la fam i la misèria), potser l'haurà aconseguit aquest flagell planetari provocat per un enemic tan minúscul com terrible. Ha quedat demostrat, per si encara no ho estava, que el planeta és un i que, en realitat, no hi ha ni ells ni nosaltres. Tots som nosaltres. No haurem d'esperar gaire per veure com evoluciona tot plegat però, vist el que hem vist, no estic segur que l'ésser humà, en teoria un animal superior i intel·ligent, no torni a ensopegar amb la mateixa pedra, no per segona sinó per enèsima vegada. Malgrat tot, una certa esperança i unes dosis d'optimisme militant, per bé que moderat, les hem de mantenir.

Una de les coses que més em colpeixen aquests dies és veure el sofriment, la impotència i la soledat en què es troben els familiars de les persones que moren com a conseqüència del COVID-19 o per altres malalties. És realment trist veure com fills, germans o parelles no poden romandre al costat de la persona estimada en el moment del traspàs encara que només sigui per mirar-los a la cara amb un somrís i donar-los la mà. El drama s'accentua després amb la impossibilitat de poder-los acomiadar de manera correcta, amb una cerimònia com cal, amb assistència de familiars, amics i coneguts. Se'ls fan, en canvi, unes exèquies a corre-cuita, quasi furtives, amb un protocol mínim, sense que els familiars dels finats puguin rebre el condol ni els petons i abraçades d'amistats i coneixences. Estic segur que, en uns moments de gran necessitat d'escalf i proximitat com són aquests, han de sentir ben endins un buit i una fredor immensos que els afegeix més pena a la pena i més dolor al dolor.

Tots coneixem algú que s'ha trobat en aquesta situació i probablement veurem més casos en el decurs dels dies que encara ens queden d'enclaustrament. Però, quan tot hagi passat i puguem recordar aquests dies infausts com un malson, la societat organitzada, amb generositat, empatia i solidaritat, haurà de mirar de reparar aquesta injustícia i, de la manera que sigui, pagar el deute moral contret envers molts dels nostres conciutadans. No sé si una fórmula podria ser celebrar cerimònies de comiat col·lectives en memòria dels desapareguts durant la pandèmia en cada poble i en cada ciutat per tal que els assistents poguéssim aprofitar l'ocasió per donar el condol als familiars de manera personal i sentida i prodigar tots els petons i abraçades que la por al virus ens va fer escatimar. Potser seria una bona manera de començar a actuar d'acord amb les normes d'aquesta societat millor que alguns vaticinen i en la qual altres, amb més voluntarisme que fe i confiança, volem creure malgrat tot.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook