He dit en moltes ocasions, i no tinc més remei que reiterar-me ara, que dubto molt, i crec que els lectors i lectores compartiran el meu punt de vista, que molt poc abans de l'aprovació de l'estat d'alarma pel Consell de Ministres el dia 14 de març, i que l'Organització Mundial de la Salut declarés la pandèmia del brot de COVID-19, fóssim conscients del canvi radical que significaria en les nostres vides.

L'impacte general de la crisi sanitària és brutal. És al meu parer tan important, afortunadament sense bombes però malauradament també amb persones, com les conseqüències que va tenir la Segona ­Guerra Mundial per a la major part dels països europeus. D'aquí la importància d'una «reconstrucció social» tan important com la que es va donar a partir de 1945 i que va permetre construir el model social europeu que ara està salvant la vida de moltíssimes persones, encara que malauradament (i per l'impacte de les polítiques neoliberals i d'intents, no reeixits pel cap baix parcialment, de desmantellament d'aquest model) no ha pogut salvar la vida de moltes altres, i que també permet subvenir les necessitats econòmiques en una situació de pèrdua (esperem que temporal) d'ocupació.

La crisi, i les seves seqüeles laborals, és d'àmbit mundial, encara que desgraciadament està afectant, de moment, i després de la «recuperació» de la Xina, molt més a dos països europeus, Itàlia primer i Espanya després, tot i que els efectes en altres estats també s'estan deixant notar. I com és d'àmbit mundial ha merescut l'atenció de l'Organització Internacional del Treball com ho demostra el bon nombre d'articles i documents que s'han publicat al seu web, i són en tots ells punt de referència la idea que la protecció de les persones treballadores ha de ser el plantejament principal de qualsevol mesura que s'adopti, i situada en el marc d'un diàleg social que ara es demostra, si cap, més necessari que mai. Desgraciadament, s'ha hagut de suspendre la conferència anual d'aquesta organització havai de tractar aspectes importants de la desigualtat en el món laboral.

Valgui citar un exemple d'especial interès. Shahra Razavi, directora de Departament de protecció social de l'OIT, ha publicat un article titulat COVID-19: Els sistemes de protecció social fallen per als més vulnerables, en el qual manifesta amb tota claredat que «com demostra clarament la pandèmia de COVID-19, aquesta situació no només perjudica els més pobres i vulnerables, sinó que amenaça el benestar de societats senceres i de tota la comunitat mundial. Prop del 55% de la població mundial -uns 4.000 milions de persones- no es beneficia de cap manera de protecció social, i per afrontar la bretxa molts països confien en solucions basades en el mercat que només uns pocs poden pagar-se». La seva tesi final és que les mesures que s'estan adoptant ara només han de ser un primer pas, i que els governs «han d'aprofitar l'impuls creat per la crisi actual per avançar ràpidament cap a sistemes de protecció social finançats col·lectivament, integrals i universals. Només llavors les nostres societats i economies estaran en capacitat per suportar la pandèmia del COVID-19 i les altres crisis que s'acosten».

Com que la crisi és d'àmbit internacional també està sent seguida amb molta atenció pel sindicalisme internacional, que reclama una acció coordinada als països del G20 coordinada per protegir la salut pública, ocupacions i ingressos. En un escrit conjunt tramès per la Confederació Sindical Mundial i el Comitè consultiu sindical de l'OCDE als governs del grup G20 es demana «una resposta inclusiva enfront de la pandèmia del COVID-19» que ha de protegir «la salut de tota la població, així com els ingressos i les ocupacions de tots els treballadors, cosa que resulta clau per a l'estabilitat empresarial i de l'economia real». En el document s'argumenta i defensa que «els paquets de suport han d'incloure una inversió urgent en sanitat pública i mesures de suport a tots els treballadors, independentment de la seva relació contractual d'ocupació, inclosos aquells empleats en l'economia informal».

La crisi és sens dubte també d'àmbit europeu, ja que en el si de la UE, i encara que hi hagi estats més afectats que d'altres, les conseqüències per al mercat únic i la lliure circulació de béns, mercaderies, serveis i persones poden quedar molt seriosament compromeses si no s'adopten les mesures necessàries de caràcter conjunt, mesures que certament no són fàcils d'adoptar davant les reticències d'alguns dirigents polítics que creuen que l'impacte serà molt inferior al seu país. No és d'aquest parer la Comissió, que ja ha presentat una proposta de Reglament «sobre l'establiment d'un instrument europeu de suport temporal per mitigar els riscos d'atur en una emergència (SURE) després del brot de COVID-19», dirigit a ajudar els Estats que més ho necessitin a cobrir les necessitats de protecció econòmica de les persones aturades, amb una quantia màxima prevista de 100.000 milions d'euros.

En aquesta proposta s'estableixen les condicions i procediments que permetran a la Unió «prestar assistència financera a un Estat membre que estigui experimentant una greu pertorbació econòmica causada pel brot de COVID-19, o que es vegi greument amenaçat per ella, per al finançament de la feina a temps parcial o de mesures similars destinades a protegir els treballadors per compte d'altri i per compte propi i reduir així la incidència de la desocupació i la pèrdua d'ingressos». Aquesta ajuda ha de complementar les mesures nacionals i consistirà en assistència financera, en forma de préstec, «per ajudar-los a fer front al sobtat i greu augment de la despesa pública real i possiblement també previst, destinat a mitigar els efectes econòmics directes i socials negatius dels esdeveniments excepcionals provocats pel brot de COVID-19». La (futura) norma és molt clara pel que fa a la finalitat que persegueix, l'evitació de pèrdua de llocs de treball, ja que en el seu art. 3 es disposa expressament que els Estats membres beneficiaris utilitzaran l'ajuda financera de la Unió «per donar suport als plans nacionals de treball a temps parcial o mesures similars».

A l'últim, no es pot oblidar l'impacte de la crisi a tot Espanya, i per aquest motiu les mesures més rellevants que s'adopten pel que fa a l'àmbit laboral es dicten pels poders públics i autoritats competents estatals, tant en virtut de les competències exclusives en matèria de legislació laboral que els atribueixen l'art. 149.1.7 de la Constitució com del marc normatiu resultant de la declaració de l'estat d'alarma, ja amb una pròrroga, en virtut del que disposa el Reial Decret 463/2020 de 12 de març. Però també, i en la mesura que impacta en cada territori autonòmic, les autoritats d'aquests dicten normes que estan impactant en la vida laboral, en els drets i, especialment, les obligacions que tenen les persones treballadores durant l'estat d'alarma. Caldrà analitzar-les en un altre moment amb detall.

I recordem, per acabar, que el primer i fonamental objectiu en aquests moments és salvar vides. No ens oblidem, si us plau, d'això.