El que patim a Catalunya, més que una pandèmia, sembla una novel·la d'Agatha Christie: ens n'anem a dormir amb 3.800 morts i quan ens llevem ja són el doble. I ni tan sols podem culpar el majordom, perquè en Matamala és a Waterloo passant l'aspiradora a la casa de la República i fent-li la compra a l'expresident que va fugir. Com en tota bona novel·la de misteri, el que passava és que teníem un mort a l'armari. Bé, en realitat n'hi teníem molts, entre ells 1.800 avis que han marxat a l'altre barri des d'un geriàtric, i que no es comptaven fins ara per esperar que superessin la xifra de 1.714 i evitar un disgust al pobre conseller Buch. Imaginin que hagués de sortir per TV a anunciar el mort número 1.714 en una residència d'avis. Si ja per natura li costa fer-se entendre quan parla, fer-ho traient escuma (groga) per la boca en pronunciar la maligna xifra hauria sigut un espectacle indigest per als espectadors que a l'hora de dinar tenen connectada TV3.

Ara ja els comptem tots, hem trigat un mes a fer-ho, però més val tard que mai. Fins ara comptaven com a víctimes del coronavirus només els que es morien als hospitals, faltava sumar-hi els que morien a les residències, els que ho feien a casa i els que s'enduien les funeràries. La culpa és de la gent, que no sap morir-se, i especialment els avis, que fan sempre el que els dona la gana i estiren la pota on el Govern no els pugui apuntar. Si anessin tots a morir als hospitals, com està manat, els polítics no estarien obligats a realitzar complicades operacions de suma. Només veure la Budó, en Buch i la Vergés en les seves rodes de premsa triples, trifàsiques i tridimensionals, un s'adona fàcilment que sumar -no dic ja correctament, simplement el mètode de la suma- queda molt per sobre de les seves capacitats.

De tota manera, els morts sempre són útils. Els catalans, de les pedres en fem pans i dels cadàvers, guanys. Millor si estan encara calents, que són de més bon amollar als nostres interessos. Per això el Consell de la República s'ha afanyat a treure la guardiola perquè els catalans l'omplin amb l'excusa de la pandèmia. Com en temps de les missions, però sense negrets. Tantes estones donant-li voltes a què coi era això del Consell per la República, i ha hagut de venir una pandèmia per esbrinar-ho: és un estri per demanar diners als catalans, que la vida a Bèlgica no és barata. Reconec que jo primer estava convençut que el tal Consell no era més que un xiringuito on col·locar familiars i amics. I probablement ho sigui, però això és accidental, la seva principal tasca és la de guanyar diners. I per guanyar diners val tot, especialment les desgràcies, que és quan la gent és més pròdiga, ni que sigui per la por que els toqui a ells. Així que ja tenim el Vivales i la seva camarilla demanant diners per al Consell de la República a costa del coronavirus. Trobo que ha trigat massa, quasi un mes, a sortir públicament demanant als catalans que apoquinin en un compte corrent. Aquest home està perdent reflexos, deuen ser els aires de Centreeuropa, en els seus bons temps, després del primer mort ja hauria sortit a la seva TV3 en rigorós directe.

- Espanya ens mata i ens infecta, sempre dempeus, no tenim por, seguim i etcètera. I no oblidin ingressar diners en el número de compte que apareix en la part inferior de la pantalla.