En els últims temps he ensopegat aquí i allà amb el sintagma «ortodòxia financera», que a primera vista sembla una contradicció en els termes. El món financer no s'até a altres regles que a les del benefici. Es tracta del sector més desregulat de la creació. D'aquí que passi el que passa: la COVID-19 és en última instància conseqüència del capitalisme deslligat, com ho va ser la crisi del 2008. A aquest capitalisme sense fronteres en diuen alguns (i algunes, que el genèric no arriba) «ortodòxia financera». El dubte és si hem de mantenir-la en temps de pandèmia i postpandèmia. Hi ha una lluita soterrada entre els partidaris del sí i del no. De moment, la policia ha avisat que la crisi ens col·loca davant un horitzó en el qual augmentaran els delictes de forma exponencial. No per res, sinó per la gana.
És un delicte robar per menjar?
Aquesta és la qüestió. Els ortodoxos financers coneixen els estralls d'ordre públic provocats per la pobresa extrema. Però solen arreglar-ho amb més policia, fins i tot, arribat el cas, amb l'exèrcit. Vol dir que per a ells el robatori constitueix sempre una forma d'heretgia.
- Però si era un potito de poma, per al meu nadó.
Ni potitos ni llets. L'ortodòxia financera vol dir que un especulador pot enriquir-se en 24 hores comprant i venent a corre-cuita valors borsaris la matèria primera dels quals, per exemple, són els plàtans, però que un indigent no pot sostreure una taronja en una fruiteria.
Vendre a curt. Comprar a curt.
No sabem què volen dir aquestes dues expressions, però apareixen molt en les pel·lícules d'atracadors amb corbata. Apostar en aquests moments de desastre per l'ortodòxia financera és apostar per la fam i per la repressió i per la ruptura del pacte social. Un no sap res d'economia, però coneix des de nen l'experiència de no arribar a final de mes, perquè ja els seus pares van ser víctimes dels ortodoxos. No ens vindrien malament, ara, un grup d'economistes que apostatessin de les velles creences en pro d'una igualtat més necessària que mai.
