Edificis reciclats (II)

L'edifici de Sant Martí, que durant molts anys ha estat conegut com El Seminari, va ser antigament Col·legiata agustiniana. Més modernament es convertí en Col·legi de Jesuïtes. Quan els fills de Sant Ignasi foren expulsats d'Espanya per Carles III, l'any 1767, l'edifici fou ocupat uns anys per tropes d'infanteria, fins que el Bisbat aconseguí recuperar-lo per situar-hi el Seminari Diocesà, que fins aquell moment havia estat ubicat a la plaça de la Catedral, en un edifici que havia esdevingut insuficient a causa del gran nombre de seminaristes que en aquell temps hi estudiaven. L'any 1936, com tots els edificis religiosos, va ser ocupat per destinar-lo a activitats de caràcter civil. En aquest cas va ser destinat a presó, amb el nom de Centre de Prevenció, que semblava menys agressiu, encara que la realitat ho desmentia. Acabada la guerra, encara continuà com a presó durant uns pocs anys, fins que el centre de detenció es traslladà al convent de Clarisses, de la veïna població de Salt. Després d'unes discussions sobre si el Seminari havia de continuar en l'edifici de sempre, o bé era més aconsellable bastir-ne un de nova planta, en un lloc més apropiat, es resolgué deixar-lo en el mateix emplaçament. Es tingué molt en compte la seva proximitat amb la Catedral, on els seminaristes s'hi feien presents en moltes cerimònies litúrgiques al llarg de l'any. El vell edifici fou totalment remodelat i en un espaiós pati que llinda amb la plaça de Sant Domènec s'hi construí el Seminari Menor, que entrà en servei l'any 1946. Edifici que posteriorment adquirí la Universitat, per situar-hi els estudis de magisteri.

A la plaça de la Catedral, més o menys en el lloc que havia ocupat el Seminari Tridentí, en el segle XVII, en la següent centúria s'hi construí la casa de la família Pastors, que, en els inicis del segle XX, fou adquirida pel municipi per destinar-la a Palau de Justícia. Quan primerament els Jutjats i darrerament l'Audiència deixaren lliure l'edifici per passar a instal·lar-se en moderns edificis, la que encara es coneix com a Casa Pastors ha estat destinada per l'Ajuntament a Museu. A pocs metres de distància, i ja en la pujada a la Catedral, s'hi troba l'edifici que des del segle XIII fins al XVIII fou la seu de la Pia Almoina, on eren atesos els pobres mendicants que diàriament hi acudien per rebre el que necessitaven per subsistir. Des de mitjan segle XIX aquell gran i magnífic casal va ser destinat a col·legi regentat per les religioses escolàpies. Durant la guerra del 36 al 39, l'edifici es dedicà a Escola de Belles Arts. En la segona meitat del segle XX, deixà de ser un col·legi de primer i segon ensenyament per transformar-se en Col·legi d'Arquitectes, després de ser sotmès a una remodelació total.

Si de la plaça de la Catedral ens dirigim al carrer de la Força, a la placeta de l'Institut Vell hi trobarem dos edificis que han tingut diverses dedicacions. La canonja Vella, edifici canonical, habitacle, escola, Audiència, centre lúdic i cultural, establiment de venda de mobiliari de luxe.

En la mateixa placeta hi té la façana principal l'edifici que ha donat nom a la plaça, l'antic Institut d'ensenyament secundari. L'edifici, fins el segle XVIII, fou el casal de la família Cartellà. Es convertí després en convent de frares caputxins. Afectat per la Desamortització de Mendizábal i després d'uns anys d'abandó, s'hi ubicà un centre d'ensenyament patrocinat pel municipi, l'any 1841, que l'any següent experimentà uns canvis i també rebé l'ajut de la Diputació. L'any 1945 es convertí en Institut d'ensenyament secundari. Un temps també s'anomenava Instituto General y Técnico. L'any 1966, el centre docent passà a ocupar uns locals de nova construcció, en el barri del Poble Sec. Durant uns anys, el vell edifici serví com escola de Belles Arts, s'hi practicaren exàmens per accedir al carnet de conduir i algú proposà instal·lar-hi una escola primària. Projecte molt poc adient i que afortunadament no fou acceptat. Finalment, l'edifici fou restaurat i adaptat per instal·lar-hi, en una part, el Museu de la Ciutat, i, en altre sector, l'Arxiu Històric municipal. Serveis, un i altre, que hi funcionen magníficament.

Amb accés des de la plaça de l'Oli i la Pujada de Sant Martí, el que des del segle XVII al XIX fou convent del Carme es convertí en seu del Govern Civil, compartint espais amb la Diputació, els serveis estatals d'Hisenda, i els de Telegrafia. Això pel que fa al convent i el seu claustre, mentre que el temple seguí obert al culte com a parròquia de la Catedral. Hisenda i Telegrafia deixaren aquells locals, i també el Govern Civil es traslladà, l'any 1958. La Diputació pogué ampliar i millorar les seves dependències. I posteriorment situà els serveis de Presidència al veí edifici que fou l'antiga residència familiar de Manuel Viñas, jurisconsult de finals del segle XIX, President de l'Associació Literària, Director de la primitiva Revista de Girona i Rector de la Universitat Lliure de Girona. Noble casal que un temps fou caserna de la Policia Armada.

A la plaça de Sant Josep s'hi bastí, a finals del segle XVI, el convent de religiosos carmelites descalços. Afectat per les lleis de Desamortització, l'edifici es convertí en Delegació d'Hisenda. En uns locals de la planta baixa també s'hi allotjà, un temps, la Caixa de Reclutament de l'Exèrcit. En traslladar-se, l'any 1960, la Delegació d'Hisenda al nou local de la Gran Via, el vell casal quedà abandonat. Amb motiu de la inundació que patí l'any 1962 la ciutat, s'habilità aquell vell casalot per acollir-hi famílies que havien perdut el seu habitacle, que eren les barraques del paratge de Sant Ponç, a la riba del Ter.