En totes les societats, incloses les menys avançades, el riure ha ocupat un lloc fonamental que sovint ha estat subestimat. Cada cultura ha desenvolupat un esquema còmic, però només la postmoderna pot ser anomenada humorística, ja que únicament ella ha tendit a dissoldre l'oposició entre el seriós i el graciós, entre el cerimonial i el còmic. A partir de les societats estatals, l'humorista s'ha mogut al marge del sagrat, del que dictava l'Estat, en definitiva, de les normes. Així s'expliquen el carnaval medieval, la sàtira de l'època clàssica, etc. No obstant això, aquesta dualitat s'ha difuminat, perquè no hi ha esfera de la vida que no hagi incorporat el fenomen humorístic. Ha sorgit un nou estil desenfadat -i, en el fons, inofensiu-, sense negació ni missatge, que és el característic de la televisió i la ràdio -en platós i estudis o en règim de confinament per la pandèmia-, de l'articulisme periodístic, de la publicitat i, especialment, de les xarxes socials i els serveis de missatgeria instantània. Mitjançant figures com David Broncano o Pablo Motos, a través de formats com els perfils fake o els mems, allò còmic ha quedat lluny de ser la festa del poble o de l'esperit, perquè s'ha convertit en un imperatiu social generalitzat, en una atmosfera suposadament cool, un entorn permanent que l'individu comú pateix quotidianament.
