Soc especialista d'Humanitats i em plau utilitzar en els meus articles narracions de contingut simbòlic, comprensibles no només per a les comunitats a les quals anava dirigida, in illo tempore, sinó a les d'avui, perquè els seus conceptes sempre transmeten saviesa perenne, perpètua. Per aquesta raó, cada vegada que miro, escolto o llegeixo notícies sobre la COVID-19, retrunyen dins meu, com si fossin tambors de guerra que anuncien l'arribada galopant dels quatre genets de l'Apocalipsi, preludi de la fi del món. Cadascun d'ells cavalcava un cavall de simbologia diferent: vermell, la guerra; negre, la fam; pàl·lid, la mort; i blanc, la paraula de Déu. Amb el triomf del genet del cavall blanc, arribarà el «judici final», on els homes bons tindran la pau eterna.
La guerra, la fam i la mort senyoregen avui per la COVID-19 que compta les morts per centenars de milers i els contagis per milions i posa en risc de perdre la feina a més de 195 milions de llocs de treball, segons l'Organització Internacional del Treball (OIT) i l'amenaça que la «Quarta revolució Industrial», l'era dels robots, sigui l'hecatombe del treball com l'entenem fins ara. La mort no és només física, sinó la vida sotmesa, mancada de llibertat, sense sentit que ens converteix en zombis vivents.
Altres pandèmies no víriques però sí mortals, com la fam, cavalquen en cavall negre, avui com mai. Ens ho diu el Cap del Programa Mundial d'Aliments (PMA), de les Nacions Unides, David Beasley: «Aquesta pandèmia fa que el món corri el risc de patir la fam de 'proporcions bíbliques', si no es prenen mesures urgents i que podríem passar de 135 a 250 milions de famèlics». També albiro el cavall negre desbocat pel canvi climàtic que provocarà una fam incalculable. Tot plegat, quin escàndol, quina ignomínia per a la societat del segle xxi, tan ufana amb la proclamació dels Drets Humans.
El galop dels quatre cavalls aixeca la pols que no deixa veure més enllà del nas, del propi melic que fa opac i incert el futur. Quedar-se sense feina, la pèrdua d'éssers estimats, generen incertesa i por que es manifesta amb símptomes d'angoixa, ansietat, tristesa, dolor, depressió, desesperació i també de ressentiment i odi.
La periodista Thais Gutiérrez ha investigat les conseqüències emocionals de la COVID-19 i ens diu que ens ha fet perdre les regnes de la nostra vida. Que els experts alerten que això pot provocar seqüeles en la salut física i mental, més propensió a les baralles i més vulnerabilitat davant els populismes. El reportatge estima que pot afectar el 46% dels espanyols.
Estem davant els símptomes d'autodestrucció del món previs a la fi del món? Josep Pla (1897-1981), escriptor i periodista, figura referent de la literatura catalàna de tots els temps, sempre murri i realista, ho té clar: «La naturalesa és la cosa més salvatge que hi ha. No respecta absolutament res. Quants amics se'ns han mort de ben joves? No calen les guerres ni res més. La naturalesa s'encarrega de tot». El nostre enciclopèdic té bona part de raó, però no tota. Molts de mals ens venen de constructes mentals nostres, sota quines creences actuem. Tanmateix certes creences que s'han fets mestresses de la nostra ment, ens han deshumanitzat. Des d'aquesta perspectiva em permeto afirmar que no estem al preludi de «la fi del món», sinó a «la fi d'un món deshumanitzat» per donar pas a un «nou món més humà» cavalcat pel «cavall blanc» portador dels anhels bàsics essencials de la naturalesa humana, reconeguts per les principals religions i filosofies de tots els temps: 1. La dimensió intel·lectual que aspira a la Veritat; 2. La dimensió estètica que aspira a la Bellesa; 3. La dimensió moral que aspira a la Bondat; 4. La dimensió espiritual que aspira a la Unitat
Empènyer el «genet blanc» s'ha fet després de cada pandèmia, de cada guerra, en definitiva de cada crisi social, econòmica, política que ha existit des del Gènesi (seguint la simbologia bíblica) fins avui i que han permès albirar els anhels, ara malauradament emboirats, malmesos i descol·locats.
La premissa de com fer-ho ens la diu la filosofa Marina Garcés a Humanitats en acció quan comenta que la vida no és vida, quan es rendeix a la servitud. Ens sentim humans no quan tenim solucions per a tot, com pretenem que en tinguin les màquines, sinó quan podem dir: «D'això me'n puc ocupar, d'això ens en podem ocupar, és el nostre problema». Per resoldre un problema, hem de saber quina és la seva causa. Intentaré en el proper article descriure, com a possible factor, un moviment social que amb les seves creences, ha esdevingut mentalment tòxic i ha forjat una cultura que ens deshumanitza. Fins ben aviat!
