Jo que vinc d'una generació que va créixer estimant la ràdio, fins i tot somiant seguir les passes de gurus com Jose Antonio Abellán (La Jungla), José Ramón de la Morena (El Larguero), Gemma Nierga (Parlar per parlar) i sobretot del gran Íker Jiménez (Milenio 3), he entès l'arribada i consolidació del podcast, no només com un impuls a la regeneració radiofònica des de la seva producció, temporalitat i temàtica, sinó sobretot com una alternativa a la locució més professional, sovint encarcarada i condicionada a línies editorials. De fet, ha esdevingut l'evolució natural de la ràdio local, que durant dècades ha estat l'única finestra oberta al sector, la que ha permès l'accés a nous i joves talents amb projectes atractius i innovadors de veritat. A diferència del que va passar amb la websèrie, cosina-germana del podcast, que va permetre al creador audiovisual amb idees sense gaires recursos explorar el format i crear una audiència pròpia a internet abans que l'intrusisme egoista i acaparador de grans productores i televisions es carreguessin l'invent, el podcast ha permès una certa coexistència pacífica entre programes de nivells molt diversos. En aquest context, vull declarar el meu amor a tres podcasts que fa temps que segueixo i que durant aquest confinament m'han fet pair millor les angoixes.
El Ningú no és perfecte és un programa de cinema, sèries i còmics que va néixer l'any 2001 a Ràdio Salt. Comandat des de fa quasi dues dècades per l'Ignasi Arbat i la Marta Sanz, el xou fa ullets al fantàstic i disposa d'un exèrcit de col·laboradors envejables que ja voldrien a Rac1 o a Radio Teletaxi, entre ells l'incombustible i polièdric influencer Jacint Casademont, a qui també cal seguir a títol individual. Actualment es pot escoltar a una vintena de freqüències locals i disposen d'un canal de podcast amb contingut exclusiu. Excelsior!
Facturat des dels micròfons de la llegendària Ràdio Vilafant, La nit més fosca és un programa, i alhora podcast, que repassa els episodis més escabrosos de la crònica de successos, tot afegint aquell puntet d'humor negre i ironia fina que només els seus conductors, en Joan Plana, en Sergi Trinidad i en Xavi Gorro, saben preparar. Des de l'Ed Gein a la família Montsolís, passant per Vlad l'Empalador. Més que fan, soc una «groupie».
Per últim, La posada del cuervo, una oda al terror exquisidament escrita i narrada per Adrián Fernández, creador i director que apunta a nou Íker Jiménez. Els seus monogràfics, amb recreacions, entrevistes, aportacions de col·laboradors i testimonis, i una suggeridora atmosfera musical, l'han convertit en l'autèntica sensació del podcast de misteri. Cada nit de lluna plena, la veu hipnòtica de l'Adrián ens introdueix pels laberints dels fets més inexplicables, convertint les ombres de qualsevol dormitori en éssers de la nit desitjosos d'abraçar totes les nostres pors. Terroríficament indispensable.
