10 de juliol de 2020
10.07.2020
Diari de Girona

Els fets no importen

10.07.2020 | 00:01
Els fets no importen

Es diria que en la política moderna els fets importen cada vegada menys i que prevalen, en canvi, uns marcs emocionals definits prèviament per les guerres ideològiques. Són trinxeres més que espais fluids on tingui cabuda la conversa adulta. La clau és el tall –o el perfil– de la imaginació moral, generalment estreta i predeterminada en els nostres dies, deutora de les banalitats de la propaganda i de l'maniqueisme de la tele: línies Maginot defensades amb fúria, fins i tot davant l'evidència. Un exemple el trobem en la gestió de la pandèmia que ha portat a terme el govern actual: arrogant al principi en la seva negació de la gravetat de la mateixa –insisteixo, contra tota evidència–, caòtica en la seva organització, contradictòria en els missatges llançats a la ciutadania, agònica en el nombre de morts –una de les taxes més altes de morts per milió d'habitants al món desenvolupat– i amb un Ministeri de Sanitat clarament desbordat pel desenvolupament de la covid, sense recursos ni equips funcionarials capacitats. L'escassa coordinació amb les autonomies va ser un fet, igual que les imatges tràgiques, als centres de salut, d'un personal sanitari venut, mancat d'equipament i de mitjans, incapaç de fer front amb solvència a l'allau d'infectats. La inèpcia del govern va arribar a tal extrem que encara avui no disposem de registres fiables sobre el nombre de morts i infectats. Pel que fa al drama de l'economia, per desgràcia només passat l'estiu ens farem càrrec del seu veritable abast.

És cert que la mala gestió de la covid no és privativa de l'esquerra, ni de la cultura política espanyola. De Donald Trump a Boris Johnson, del fallit experiment suec al xoc italià o al caos belga, els errors d'anàlisi s'han repetit en un bon grapat de països occidentals. No obstant això, el que resulta inaudit en el cas d'Espanya no és la nul·la assumpció de responsabilitats, sinó l'ús intensiu d'un relat que culpa l'oposició de la major part dels mals i que ha entronitzat com a heroi popular el gestor sanitari de la crisi, el doctor Fernando Simón. Si Trump veu en greu perill la seva reelecció en aquests moments i l'acceptació de Boris Johnson ha caigut als seus nivells més baixos de popularitat, a Espanya Pedro Sánchez segueix governant amb el vent a favor de les enquestes. O, almenys, no s'ha ressentit especialment. Això ens parla, sens dubte, de l'habilitat comunicativa d' Iván Redondo, però també suggereix alguna cosa molt més inquietant, com seria la fractura d'una geografia ciutadana compartimentada en universos identitaris i sense mobilitat entre les seves respectives fronteres: espais mancats, en definitiva, d'una experiència comuna de la realitat.

La cultura de la trinxera és caïnita per naturalesa, profundament destructora del debat públic i de la democràcia liberal. Sense cultivar els ponts, els matisos, el diàleg, l'assumpció de responsabilitats i la generositat, es perd aquesta amistat entre distints que fa possible el bé comú. Perquè la democràcia, creguin-me, no es defensa amb la munició de el nihilisme, sinó amb una sentit de la responsabilitat. Amb això, i amb la humilitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook