13 de juliol de 2020
13.07.2020
Diari de Girona

El món després del coronavirus

13.07.2020 | 06:00
El món després del coronavirus

Vaig assistir virtualment a la xerrada ¿Qué mundo nos espera después del coronavirus?  Europa, entre el multilateralismo y la geopolítica: solidaridad o desintegración, organitzada per la Fundació Bancària La Caixa i l'Oficina del Club de Roma a Barcelona, a càrrec del senyor Senén Florensa, president de la Comissió Delegada de l'IEMED (Institut Europeu del Mediterrani) i ambaixador representant permanent d'Espanya davant l'Oficina de las Nacions Unides i els Organismes Internacionals amb seu a Viena.
Va dir moltes coses. Es remuntà a la França vençuda del 1814, que va rebre un tracte no pas denigrant per Talleyrand, i al Keynes de Bretton Woods del 1944. Explicà com en èpoques de crisi com la nostra no hi sol haver canvis sobtats espectaculars sinó més aviat acceleració de paràmetres subjacents que ja existien i no acabaven d'emergir.
Lamentà que Trump i els EUA deixin institucions internacionals com la FAO o l'OMS i explicà com, des de Viena, es noten els buits i com s'omplen des de la Xina. (M'agradà sentir-lo explicar com l'Organisme Internacional d'Energia Atòmica intergovernamental de cooperació científica i tècnica amb seu a Viena va fer un toc d'alarma per ajudar els països pobres i recaptaren 125 milions € per fer-hi front, perquè, quan el vaig visitar, semblava més un organisme encarat a la guerra que no pas a la pau). Per a ell, s'havia acabat el món bipolar de dues potències, però encara no acabava de quallar un món polític multipolar, diferent d'una pluripolaritat econòmica. Davant les dues grans fractures del món actual (la desigualtat socioeconòmica i la desafecció política i desconfiança amb els estats, que ell denomina malfiança del contracte social, calia un món molt més solidari sense caure en la trampa de Tucídides, que explicà la guerra del Peloponès davant de l'emergència d'Atenes enfront d'Esparta (una cosa així com l'emergència de la Xina, per a alguns, propera seny­ora i majora del món, enfront dels EUA).
Vist que la Unió Europea no és cap unió fiscal, el senyor Florensa assegurà que amb les promeses d'aquells dies (primeries de juny), Europa faria, amb 230 anys de retard, el que havia fet Alexander Hamilton el 1790: federar el deute de tots els estats. En efecte, el líder del gabinet del president Washington va argüir que la Constitució –que havia ajudat a redactar i polir– proporcionava autoritat legal per assumir el deute de tots els estats i crear un deute nacional i un banc recolzat pel govern, el Banc dels Estats Units. El que no va recordar és que aquests programes es van finançar amb aranzels sobre les importacions i el controvertit impost sobre el whisky!
(Un parèntesi: aquells dies, a més de l'aprovació de 540.000 M€ de liquiditat per a països, empreses i treballadors, es parlava d'un esborrany de pressupostos per al període 2021-27, amb un increment del sostre de recursos propis de l'1,2% de la renda nacional bruta fins al 2%, capaços de generar una inversió que superaria el bilió d'euros. Aleshores es feien volar molts coloms. Sánchez no responia a Casado sobre el MEDE, el Mecanisme Europeu d'Assistència Financera, perquè es tracta d'un instrument amb condicions draconianes i preferia parlar d'emissió de deute perpetu, del qual sols es paguen els interessos... Justament aquell dia 4-VI, Lagarde, presidenta del BCE, no sols contestava al TC alemany que havia desautoritzat la compra de bons del BCE dient-li que ella depenia del TJE, que l'havia autoritzada, sinó que sumava 600.000 M€ al pla de compra de deute. És a dir, segons Josep Oliver, «als 340.000 M€ en compres de deute anunciats fins al març i als 750.00 M€ posteriors del Pandèmic Programm d'abril, el BCE ampliava aquest darrer amb 600.000 M€ més. En total, adquisicions per 1,69 bilions €, a sumar als 2,6 bilions ja adquirits a finals del 2019».) Són xifres que maregen. Res d'estrany que, per al ponent, malgrat la caiguda del 8,7% del PIB, l'horitzó no era pas del tot pessimista. Espanya podia beneficiar-se, a més dels 70.000 M€, de 150.000 M€ no retornables, la qual cosa suposava el 20% del PIB. El que calia, tanmateix, era mirar de no carregar aquest deute a l'esquena dels nostres fills i nets. Per al ponent, Espanya encara era respectada i admirada a Europa. Des d'aleshores ha plogut una mica i hem vist les coces que tiraven països com Finlàndia a aquests plans. Però si França fa costat al front mediterrani (Espanya, Itàlia, Grècia) a Alemanya no li tocarà cap més remei que entomar allò que va dir Merkel: perquè Alemanya anem bé, hi ha d'anar tot Europa.
Les preguntes que se li van fer anaven amb bala. «Quan hi hagi vacuna per a la covid-19, hi haurà una instància internacional que la faciliti a tothom o ens barallarem com amb els respiradors i les mascaretes?», «Hi haurà una transició ecosistèmica?», «Hi ha perill de desesastabilització social a Espanya?», «Un altre govern diferent de Trump als EUA pot facilitar les coses?», «L'Europa de les regions seria una solució?».
Per a ell, ja tenim organitzacions que hem de saber emprar i reformar. L'ONU i l'OMS en són exemples. Ni hi ha cap govern mundial i ni n'hi haurà cap en un futur pròxim. Evidentment l'ecologia s'imposarà: som massa gent damunt del planeta per no tractar-lo amb summa cura. L'energia ha de fer un canvi a les renovables. També farem un canvi en les comunicacions: la digitalització que emprem tant aquests dies ha vingut per quedar-se. Com la robòtica. Els blocs Amèrica, Europa, Rússia, la Xina són blocs si de cas econòmics, però no polítics. Cal solidaritat. La Xina estira els països de l'est asiàtic. Europa ha de saber fer seus els països del sud i aquests hem d'estirar el Magrib i el Nord d'Àfrica perquè estirin tot el continent. El mateix Amèrica del Nord amb la del Sud. La crisi pot ser una oportunitat. De Trump, com a ambaixador, no en podia parlar, però es remetia als mateixos cappares del Pentàgon que demanaven un canvi. No preveia cap desestabilització social a Espanya, malgrat els partits populistes i els dretans, justament perquè som a Europa i no li permetria cap terrabastall. Demanava una mica més d'autoestima i preveia que la regionalització dels estats europeus seria tan beneficiosa com les autonomies que tenim, les quals equiparà –i, en això, aquest cronista no hi està gens d'acord– amb els landers alemanys. Em temo que per al senyor ambaixador la crisi catalana no compta gaire, per no dir gens ni mica.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook