A Espanya hi ha paràsits de totes classes i condicions. Reis, polítics, prohoms de la cultura o l'esport, delinqüents i, fins i tot, llops disfressats de bens. Però l'escàndol més important d'aquesta banda de putridesa és el del rei Joan Carles I, nomenat a dit per Franco, qui, a la dècada dels setanta, va passar de ser quasi un mendicant a esdevenir en un dels deu magnats més rics del món. Ningú entenia com el príncep Joanet, pobre de solemnitat -quan va ser acollit pel dictador li donava cent pessetes al mes per a les seves despeses-, hagués pogut amassar semblant fortuna. Des de l'exili del seu avi, Alfons XIII, els problemes econòmics li van arribar a cabassos a la família Borbó. No es van solucionar fins que Lluís Valls i Taberner, membre destacat de l'Opus Dei, va promocionar una col·lecta entre gent adinerada perquè el Rei pogués viure com un sàtrapa al Casino d'Estoril. Prenia «dry-martinis» a dojo per prevenir penes i dolors.

Tota la vida, Joan Carles ha estat obsessionat pels diners. Ha perpetrat sempre milers de presumptes delictes gràcies al salconduit constitucional que li van atorgar els que van signar la Carta Magna, que l'alliberava d'anar a la presó. «La figura del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat», diu l'article 56.3. I aquest és l'objecte d'aquest comentari: la responsabilitat penal dels que van signar el fraudulent precepte, no les presumptes estafes del Rei emèrit ni la seva expulsió del Palau de La Zarzuela que els mitjans propaguen a tota hora. Joan Carles havia de protegir-se amb una Constitució que garantís la bandera, la unitat d'Espanya, les Forces Armades i, per sobre de tot, la immunitat de la figura del Rei. Era l'única manera de poder robar impunement. Per tal d'aconseguir-ho, va nomenar els «set pares de la Pàtria» - Herrero de Miñón, Pérez Llorca, Gabriel Cisneros, Peces Barba, Solé Tura, Fraga Iribarne i Roca Junyent- perquè s'encarreguessin de la seva redacció.

El que volia el cap d'Estat és que s'escrivís un article que digués: «La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat». Un altre que instituís la monarquia parlamentària com a forma política de l'Estat la qual estaria protegida, igual que l'ordre públic, per l'exèrcit sota el seu comandament. I així va ser com va quedar plasmat en la llei. S'havia sortit amb la seva. El Rei no podria ser jutjat, fes el que fes i digués el que digués. La monarquia continuava sent un despotisme il·lustrat. Els pares de la Pàtria, sota el manat exprés del cap de l'Estat, van dirimir temes polèmics com «la indissoluble divisió d'Espanya», «l'organització territorial de les autonomies», «la inviolabilitat del Rei» i, per compensar, «l'abolició de la pena de mort» i «el dret a la vaga». Tot va arribar a bon port. El Rei estava absolutament enlluernat amb la brillant actuació dels seus acòlits més fidels.

Pocs dies abans de la pandèmia, es va saber que havia dipositat 100 milions de dòlars, donats pel rei Abdullah de l'Aràbia, al banc Mirabaud de Ginebra. Poc temps després va ingressar 65 milions en un banc de les Bahames, a nom de la seva amant, Corinna Larsen. Considerant que el monarca va actuar com a particular -no com a cap d'Estat-, hauria hagut de ser jutjat per blanqueig de capital, possessió de diners a l'estranger per eludir el pagament d'impostos. Però l'article 56.3 de la Constitució i la covid-19 ho van impedir. Tant els jutges com els mitjans de comunicació i la ciutadania tenien altres qüestions que els preocupaven més. La continuïtat de la corona segueix estant en mans de la justícia suïssa, però la pandèmia -de moment- ha impedit iniciar un procés davant el Tribunal Suprem espanyol. Una condemna al Rei emèrit per corrupció exhauriria la institució de la monarquia.

Segons va escriure l'any 2007, Amadeo Martínez Inglés, en el seu llibre Juan Carlos I, el último Borbón, la dinastia borbònica era «una banda de borratxos, puters, idiotes, eixelebrats, nimfomaníacs, ganduls i mala gent culpable de l'endarreriment, la ignorància, la degradació, la pobresa, l'odi i la misèria de centenars de generacions d'espanyols». Els fets parlen per si sols. El poder absolut l'ha de recuperar el poble. La democràcia és la forma d'autogovern d'un poble adult que només tendeix a resguardar els drets naturals dels seus ciutadans. En un estat de dret, basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat, els que van signar la Constitució haguessin estat processats, jutjats i condemnats a complir anys de presó com a cooperadors necessaris dels delictes presumptament comesos pel Rei emèrit. Però com que els temps dels daurats exilis han passat a la història, igual que l'aplicació del sinistre invent de «monsieur Gillotin» que tallava caps a preu fet, ara, als responsables de la immunitat reial se'ls tracta amb veneració, honra i respecte, i se'ls considera els pares de la Pàtria.