Aquest text adolorit i pessimista de terrorisme psicològic (soc de naturalesa aprensiva i espantadís de mena) que reproduiré en aquests dos articles el vaig escriure en un moment de desesperació, després de decretar-se el confinament i observant com la covid-19 s'estenia imparable per tot Europa, el continent asiàtic i Amèrica.
Em sentia impotent, molt enfadat, colpejat per la tristesa, desanimat perquè vaig tenir la impressió que tot s'acabava, no sols el nostre model de vida sinó que desapareixia l'espècie humana sobre el planeta. No ens podem queixar perquè al llarg de la nostra existència no ha esclatat cap guerra i l'escassetat de queviures del període de la immediata postguerra civil va ser superat. Hem de concloure que no ens ha mancat el menjar, hem anat a restaurants, hem viatjat pel món; hem tingut problemes personals, tanmateix podem sentir-nos satisfets de tot el que hem aconseguit i gaudit.
No disposo d'elements científics per emetre un judici fonamentat sobre si la gestió de l'epidèmia ha estat bona o dolenta per part dels dos governs, el de Pedro Sánchez i el d'en Quim Torra. Hi ha detractors com defensors a les dues bandes.
S'ha mesclat la salut pública amb l'interès econòmic, molt polaritzat en el turisme estiuenc, i en segons quins moments m'ha semblat que en prioritzaven un en detriment de l'altre, perquè en aquesta malaltia han esdevingut indissociables i per aquesta raó Espanya ha entrat en una perillosa recessió. Ansietat, negligència, atacs de pànic, desesperació, incapacitat per entendre la nova malaltia i vèncer-la.
La forma com els Estats l'han combatut ha estat molt contrastada. Alguns van lluitar des del primer moment, fins abans que es produïssin brots, altres s'han caracteritzat per la deixadesa o fanfarroneria. Tanmateix penso que tots han actuat amb bona intenció, però mal aconsellats per uns científics que han convertit la societat en un laboratori d'experiments; em nego a creure en la mala intenció, no accepto que els presidents o els equips de govern volguessin fer mal als seus ciutadans. Prou sé que hi ha polítics xalats i que en Trump no hi toca massa, com algun altre, però no fins a aquest extrem.
També constato que sempre que ha entrat una forta crisi al món (epidemiològica, bèl·lica, econòmica, la fil·loxera, les «vaques boges», etc.) el sector més desfavorit és el més damnificat, perquè plou sempre sobre mullat. Les classes benestants, com es va demostrar en la pandèmia de la grip del 1918, coneguda equivocadament com a grip espanyola, quan tot apunta que s'originà als Estats Units.
Justament el món fineix ara que ha esdevingut científic; els diaris i les televisions mostren un fervor pel coneixement i ja no els interessa l'esport sinó el rigor científic i rivalitzen per demostrar que estan ben informats sobre la investigació de la covid-19. Noms epidemiològics es destaquen a les portades. Finalment s'havia despertat l'interès pel saber acadèmic. Premsa escrita, televisió i la xarxa s'omplen diàriament d'articles delirants sobre la propagació de la covid-19 o de receptes miraculoses de curació immediata. Tothom es manifesta, especialment, els curanderos, metges i els científics freturosos de fama i si l'encerto l'endevino.
En aquest període angoixant vaig anar publicant articles al Diari de Girona explicant vivències d'aïllament prudent i acceptat per part dels nostres amics, que fer bondat era per a ells un deure social. Alguns amics metges presagiaven mals auguris, tot era catastròfic i no hi veien un bon final.
Cap se sentia reconfortat, excepte en Manel i la Lourdes. En Manel viu sol, bondadós, xerrameca i sociable, pensava que no resistiria viure enclaustrat, però s'ho va agafar com una distracció i comunicava optimisme creient que era una grip amb data de caducitat imminent, mentre que la Lourdes, que no ha volgut viure mai en parella, també manifestava que estava tan enfeinada que no tenia temps per a res i tot passaria aviat i recuperaríem la vida quotidiana. Amargats cavil·lem ara que la grip s'allargassa massa.
El mot apocalipsi té una etimologia confusa perquè van necessitar tres idiomes per configurar-lo, tanmateix el significat és idèntic en totes les llengües: daltabaix universal calamitós de dimensions colossals i tràgiques. Perquè excepte el Déu etern, tot el que principia, fineix, tot el que comença acaba i el que comença malament acaba catastròficament malament.
Entre els més antics estava molt present la fi del món, l'apocalipsi; en parla l'Antic Testament i sempre és presentat com un càstig diví perquè les criatures que ell va crear no ens hem merescut viure en un planeta tan formós. També els filòsofs grecs, com els medievals, creien que tot té un límit en el temps, una mort. El més insistent va ser Heràclit d'Efes, que pronosticà una desastrosa conflagració universal provocada pel foc, però quan el foc triomfant hagués abrandat totes les coses s'apagaria, atès que s'havia quedat sense material combustible i el planeta es regeneraria.
Res va sobreviure al foc, que ell havia proposat com alfa i omega, principi i fi del cosmos. Així, doncs, el món procedeix d'un incendi i així ha de morir, per tornar a renéixer, com el cicle natural del dia i la nit, de l'estiu i de l'hivern, de la vida i de la mort. Aquesta visió que ressorgiran de nou totes les coses és coneguda amb el nom d'etern retorn, proposada també pels filòsofs estoics i per Friedrich Nietzsche.
Ànims i que tinguem sort!
