Fa uns dies vaig escriure un article al Diari de Girona sobre com, segons el meu punt de vista, aquesta pandèmia que estem vivint canviarà alguns aspectes importants de les ciutats. Avui voldria anar una mica més enllà i crec que la crisi de la COVID-19 pot afectar la conceptualització de les ciutats tal com l'entenem. L'aspecte més rellevant a part del canvi que pot suposar per als centres de les ciutats la transformació turística, comercial i residencial és l'ús del territori i la mobilitat dins d'aquest. On la ciutat continuarà essent clau però tot serà molt més complex.

Tenim un país pensat en termes municipals. De fet, la majoria de les destrosses mediambientals que hem patit són bàsicament perquè ningú ha pensat en termes territorials i, al final, la lògica local, el terme municipal, ha acabat decidint i imposant-se sobre la mirada regional. Així tenim polígons industrials o pavellons a cada municipi, encara que això no tingui sentit.

Hi ha un moment que en les grans aglomeracions urbanes es veu que això no porta enlloc i que cal pensar en comú, cooperant i planificant entre diferents municipis. En tot. En equipaments, serveis, etc. D'aquí sorgeix l'àrea metropolitana de Barcelona, l'àrea urbana de Girona o de Figueres, entre d'altres. Intents de coordinar la planificació territorial i les necessitats d'aquestes trames urbanes consolidades més enllà dels termes municipals.

Ens trobàvem aquí -després d'anys sense avançar- quan ha esclatat la COVID-19.

Segons es veu, el confinament ha provocat un canvi en molts ciutadans que han vist que ja no és necessari viure on es treballa o almenys a prop d'on es treballa. Fins fa poc només una minoria s'ho plantejava. Per tant, molta gent comença a obrir-se a la possibilitat de viure a força distància d'on treballa. Bàsicament per dos motius: una part cada cop més important de gent es planteja perdre més temps en el desplaçament laboral a canvi de més qualitat de vida i, d'altra banda, el teletreball obre moltes més possibilitats d'organització laboral que abans de la pandèmia no existien.

Aquesta «Catalunya ciutat reloaded», a més, pot ser una solució per la Catalunya buida, que és tota aquella que no està entre l'AP-7 i la costa. La gran majoria del país a dia d'avui està molt poc poblada i en perd més any darrere any.

Aquesta transformació afecta de ple el concepte que tenim de ciutat. Ja sigui de gran ciutat així com de ciutat mitjana. I aquí venen els canvis.

Les ciutats continuaran essent els pols necessaris que han estat fins ara i potser fins i tot ho seran més, sobretot les ciutats mitjanes ben comunicades. Però caldrà redefinir el que són.

Seran ciutats més usades però menys viscudes. Més gent s'hi desplaçarà per fer-hi vida però potser perdran gent que hi dormi.

Des de fa temps, les ciutats han valorat la seva força en dos variables: la població que hi vivia (empadronats) i la capacitat de donar serveis a la seva àrea d'influència, és a dir, als habitants d'altres municipis propers o distants. Però el padró continua essent el més important. No només els impostos es cobren als qui hi viuen sinó que les subvencions van en funció també del nombre d'habitants. En definitiva, el pressupost municipal sorgeix de la gent que viu de forma fixa a la ciutat o bé que hi té propietats o negocis. Però l'ús de la ciutat no es correspon mai al cost que suposa. Un altra cosa són els beneficis indirectes que aquest ús genera.

Ara pot sonar estrany però aviat caldrà revisar el concepte de ciutat. No només pot basar-se en el nombre d'habitants que hi viuen sinó que ha de fer-ho en l'ecosistema que es mou al seu voltant, en els serveis que ofereixen i l'ús permanent que es fa de la ciutat. Això vol dir, també, resignificar el concepte de veí o ciutadà.

Si aquests moviments de població es consoliden i la Catalunya ciutat es fa realitat, caldrà redefinir el que són les ciutats. Espais mixtos dels quals la gent es pot sentir pel fet de dormir-hi, de treballar-hi, de fer-hi vida o bé d'usar els seus serveis.

En un futur no gaire llunyà ens podem trobar ciutats molt més fortes, més usades, amb més vida i dinamisme econòmic però amb menys residents. Barcelona n'és un bon exemple però les ciutats mitjanes també ho seran. I caldrà planificar pensant en aquesta nova realitat i no centrar-se només amb els veïns empadronats. I caldrà redefinir què és avui ser ciutadà de qualsevol ciutat. La realitat ja s'avança i ens mostra el camí. Moltes persones han anat a viure a pobles veïns però en canvi se senten de la ciutat, l'usen, hi fan vida, hi treballen i fins i tot poden ser-ne escollits representants, però, en canvi, contribueixen poc a la ciutat i fins i tot la seva veu no és escoltada. S'ampliarà el concepte de ciutadà i també les identitats que podran ser múltiples i no estaran basades en la residència sinó en l'ús d'aquesta. I això tard o d'hora es traduirà en sistema administratiu.

La pandèmia de la COVID-19 ha servit també per posar sobre la taula molts debats que se silenciaven però que els canvis que es deriven de la pandèmia fa que s'hagin d'afrontar de cara.

Estan canviant les nostres ciutats o està canviant la manera que hem de viure les ciutats? Com adaptem el concepte de ciutat a aquest nova realitat? Un gran debat el que ens espera.