Sembla possible, atesa la necessitat d'establir un marc legal el més ràpidament possible en atenció al manteniment de la crisi sanitària i les seves conseqüències sobre les relacions de treball, que el text pogués aprovar-se per Reial decret llei, opció que sens dubte està estudiant l'executiu, i si escau acordar en seu parlamentària la convalidació de la norma i la seva tramitació com a projecte de llei pel procediment d'urgència, durant la qual podrien introduir-se aquelles modificacions que les forces polítiques consideressin necessàries per a una millor regulació del treball a distància.

En ocasió de la presentació de l'Avantprojecte de Llei el 20 de juny vaig manifestar, i certament era molt fàcil encertar amb aquesta predicció, que suposava que el govern buscaria llimar asprors durant el període previ a la presentació del projecte de llei, i que per descomptat cercaria suports parlamentaris perquè el text pogués veure la llum pública. El primer em sembla que va quedar clarament posat de manifest en l'«Acord per la reactivació econòmica i l'ocupació», subscrit el 3 de juliol en el marc de el diàleg social tripartit pel govern, CEOE, CEPYME, CCOO i UGT, en el qual es conté una expressa referència a l'establiment d'un marc adequat «per al treball a distància i l'adaptabilitat de la jornada laboral», sent la finalitat d'això «augmentar la productivitat de les empreses, millorant al mateix temps la situació dels treballadors, la conciliació familiar, i la capacitat d'adaptació a les demandes de la nova economia».

L'última versió de l'Avantprojecte, o més exactament l'última de la qual he tingut coneixement, i que ja ha estat difosa a les xarxes socials tot i que en el document aparegui el terme «confidencial» (poc és quan està en mans de tantes persones dels subjectes negociadors i quan és objecte de debat en el si de les organitzacions abans de donar el vistiplau) conté canvis molt rellevants respecte a la versió original de l'Avantprojecte, que s'han anat incorporant durant les negociacions dutes a terme des del mes de juliol i havent-se celebrat l'última reunió el dimarts 1 de setembre.

Hem passat al meu parer d'una regulació originària clarament favorable a la part treballadora a una altra en què, d'una banda, s'amplia considerablement la intervenció empresarial en la regulació, i de l'altra, que és plenament compatible amb l'anterior, s'obre un ampli camp d'actuació per a la regulació via negociació col·lectiva, com es pot comprovar per les nombroses referències introduïdes en l'última versió de la norma a la regulació via convencional.

L'exemple més clar i manifest de la importància atorgada a la negociació col·lectiva per a la regulació concreta de la feina a distància és la disposició addicional primera, que li permet establir «en atenció a l'especificitat de l'activitat concreta del seu àmbit, la identificació dels llocs de treball i funcions susceptibles de ser realitzats a través de la feina a distància, les condicions d'accés i desenvolupament de l'activitat laboral mitjançant aquesta modalitat, una durada màxima de la feina a distància, així com continguts addicionals en l'acord de treball a distància i quantes altres qüestions es consideri necessari regular»; i a més no es queda aquí la norma sinó que immediatament afegeix que els convenis col·lectius «podran regular una jornada mínima presencial en el treball a distància, l'exercici de la reversibilitat a la feina en els locals de l'empresa, un percentatge o període de referència inferiors als fixats en la present norma als efectes de qualificar com a 'regular' aquesta modalitat d'execució de l'activitat laboral, un percentatge de treball presencial dels contractes formatius diferent al previst en la mateixa, així com les possibles circumstàncies extraordinàries de modulació del dret a la desconnexió».

La norma és aplicable a les persones treballadores per compte aliè, és a dir, les que estan incloses en l'àmbit d'aplicació de l'art. 1.1 de la Llei de l'Estatut dels treballadors, si bé la disposició final segona exclou expressament al personal laboral al servei de les Administracions Públiques, remetent la regulació per a aquest col·lectiu a la seva «normativa específica», inexistent fins al moment amb caràcter general i sense perjudici de les regulacions que s'han implantat en algunes autonomies i administracions locals. No obstant, la regulació que existeixi en l'actualitat segueix sent plenament vàlida al meu parer si fem cas a la disposició transitòria segona, en què es disposa que fins que no s'aprovi la regulació per a aquest col·lectiu es mantindrà en vigor «el previst per l'article 13 del text refós de la Llei de l'Estatut dels Treballadors en la redacció vigent abans de l'entrada en vigor d'aquesta llei».

Fixem-nos en la incorporació d'un percentatge mínim (inexistent en el text original, amb proposta del 20% en un esborrany anterior, i que ara puja al 30%) del temps en què la persona treballadora pugui acollir-se a aquesta nova regulació, amb el desig clarament manifestat per la part empresarial d'evitar que el treball a distància durant un sol dia de la setmana pogués quedar inclòs en el text.

Es manté la voluntarietat del treball a distància, així com també la possibilitat de reversió de la decisió adoptada, si bé aquesta última queda remesa pel que fa a la concreció del seu exercici «als termes establerts en la negociació col·lectiva o, si no, en els fixats en l'acord a què es refereix l'article 6 d'aquesta llei». Sobre el contingut de l'acord de treball a distància el futur text regula el «contingut mínim obligatori», si bé immediatament, i abans de concretar quin és, ens diu que això és «sense perjudici de la regulació recollida al respecte en els convenis col·lectius».

Finalment, les subtileses terminològiques no són obstacle al meu parer per adonar-se de com ha canviat la regulació de qui, en quina quantia i de quina manera, ha d'assumir el cost o despeses del teletreball. Mentre que el text original es referia al «mecanisme de compensació de totes les despeses, directes i indirectes, que pogués tenir la persona treballadora pel fet de prestar serveis a distància», la darrera versió ho fa a l'«enumeració de les despeses, que pogués tenir la persona treballadora pel fet de prestar serveis a distància, així com a forma de quantificació de la compensació que obligatòriament ha d'abonar l'empresa i moment i forma per realitzar la mateixa, que es correspondrà, d'existir, amb la previsió recollida en el conveni col·lectiu d'aplicació». Desapareix la referència al fet que la compensació de despeses hauria de ser «completa» per part del subjecte ocupador. No em negaran que el canvi és més que significatiu, no els sembla?