La Girona que fundaren els romans era una ciutat de reduïdes dimensions, situada en un monticle, i molt propera al curs del riu Onyar. Amb el pas del temps, la població anà augmentant en el seu físic, al ritme que s'incrementava la seva demografia. En diverses ocasions es feu notar la necessitat d'engrandir el teixit urbà. I al ritme que l'urbs s'eixamplava es feia necessària la construcció de noves muralles, per protegir els nous espais poblats. Primer, sense traspassar el curs del riu. Sempre mantenint-se la ciutat a la dreta de l'Onyar. Més endavant, quan anaren apareixent noves edificacions a l'esquerra de l'Onyar, s'hagué d'atendre la necessitat de protegir aquella zona, ja bastant poblada que en cas de guerra es veia desemparada, sovint obligada a abandonar les cases i les seves pertinences refugiant-se en l'interior del clos fortificat. En ocasió dels setges dels anys 1808-1809, les muralles encara prestaren un bon servei, tot i que abans de produir-se el conflicte bèl·lic foren menyspreades pels engi­nyers de l'exèrcit napoleònic. Consideraven que no oferien cap garantia per la defensa de la ciutat. També havien deixat constància d'aquest criteri diversos viatgers de països europeus que havien visitat la ciutat per aquell temps. Però els fets confirmaren que aquelles velles i atrotinades fortificacions encara eren vàlides per suportar un setge de set mesos enfront d'un exèrcit que havia estat vencedor en diversos camps de batalla. Superat aquell èpic episodi, tot l'aparell defensiu de la ciutat quedà malmès i amb poques possibilitats de fer un nou servei. Afegint-hi que la moderna tècnica militar ja no permetia ser condicionada per muralles, baluards i castells. A mitjan segle dinou, començà a plantejar-se la necessitat de lliurar-se d'aquell encotillament que dificultava l'expansió d'una ciutat que volia engrandir-se. Per encabir una població en constant augment, les muralles representaven un obstacle. Aquelles històriques muralles ja havien complert el seu comès durant una colla de segles. Però ara com a obra defensiva havien perdut la seva operativitat, i la seva persistència dificultava el progrés de la ciutat. Aleshores no es plantejà conservar el recinte murat com una obra d'un valor històric, i programar la Girona moderna més enllà del recinte murat. Actualment potser els criteris serien uns altres. Però també s'haurien de resoldre molts problemes que es plantejarien. I també s'hauria d'afrontar el cost econòmic que tindria la conservació. Un cost econòmic impossible d'atendre per la limitada capacitat pressupostària del municipi, en aquell temps. Potser s'hi hauria pogut fer front en els anys de bonança viscuts abans de la crisi que darrerament ens ha afectat. Aleshores la realitat s'imposà, i, sempre amb difícils i costoses negociacions amb el ram de guerra, es pogueren anar enderrocant sectors de muralla i baluards, i obrint nous horitzons per una ciutat que volia créixer i expandir-se. En el tombant de segle anà desapareixent la muralla del Mercadal, i poc temps més tard els baluards de Figuerola i Santa Creu. Fet que permeté la configuració de la Gran Via de Jaume I. L'enderroc de la muralla que flanquejava el curs de l'Onyar donà aire i lluminositat als antics carrers de Font Major i Pes de la Palla que es convertiren respectivament en les Rambles Pi i Margall i Verdaguer.

El projecte de l'Eixample s'aprovà l'any 1909; però no fou fins que es pogueren enderrocar els baluards del Governador, Santa Clara i Sant Francesc de Paula, a partir de l'any 1931, que el projecte s'anà convertint en realitat. Fou un moment en què algunes persones que tenien una clara intuïció i disposaven d'un capital suficient compraren terrenys en els que serien carrers de Joan Maragall i Migdia, a bon preu, un preu que en un proper futur es multiplicaria considerablement.

En els amplis espais que es convertirien de rústics en urbans, s'hi anà edificant poc a poc i amb molta moderació. En la naixent Gran Via de Jaume I s'hi bastí el Grup Escolar que ara porta el nom de Joan Bruguera, inaugurat l'any 1911, poc temps després l'edifici que havia de ser escola d'arts i oficis i que l'any 1917 es destinà a Normal del Magisteri. I per el primer terç del segle XX hi anaren apareixent torretes amb el corresponent jardí, i algunes cases d'un o dos pisos. No fou fins als anys trenta que s'edificaren els primers blocs d'habitatges de considerable altura. Construccions que causaren gran admiració en la ciutadania, que augurava que, si en un proper futur tot aquell vial disposés de semblants edificacions, Girona apareixeria com una gran ciutat. Principalment l'eixample s'estendria cap al migdia. Els primers anys trenta, la desaparició del baluard de Sant Francesc propicià l'obertura del carrer Joan Maragall en direcció a la Rambla Pi i Margall, vial de ponent de l'actual plaça de Catalunya. Desapareixent també el jardí i hort de la primera casa de l'antic carrer de Canaders, casa que també fou retallada i es modernitzà, donant-li sortida al carrer Maragall. En aquell carrer que començava a estructurar-se s'hi bastiren torretes amb jardí, i cases amb un o dos pisos d'altura. L'edifici de l'Editorial Dalmau Carles Pla, tot i tractar-se d'una indústria, no desentonava en un àmbit que era essencialment residencial. També la Clínica Girona tenia una altura moderada i d'acord amb aspecte que caracteritzava aquell nou sector urbà. Més allunyat del centre, en el que és ara carrer de la Creu i en el d'Emili Grahit sí que s'hi trobaven naus industrials i fins i tot una rajoleria. I ja en els anys quaranta s'edificaren les casernes, que ocupaven un extensíssim espai.

En la dècada dels anys seixanta del segle vint, les coses anaren canviant radicalment. Anaren desapareixent les torretes amb jardí, i molts edificis de dues plantes, per ser substituïdes per blocs d'habitacles de gran altura, una altura desproporcionada amb l'amplada dels carrers. I especialment a partir de l'any 1979 tot aquell eixample es convertí en el centre urbà. Desaparegueren les casernes i també la majoria de les naus industrials, i per trobar un gran espai amb casetes amb jardí ens hem de desplaçar a les altures de Palau Sacosta o de Montilivi. Paratges que també han canviat el seu anterior aspecte rural amb les construccions del Campus Universitari i l'estadi de futbol.