19 de novembre de 2020
19.11.2020
Diari de Girona

On són els llaços grocs?

19.11.2020 | 00:01
On són els llaços grocs?

L'altre dia, pel carrer, vaig veure una senyora amb un llacet groc. Com ho senten. Primer em va sobtar, però fent memòria vaig recordar que temps enrere es veia molta gent que en duia, per reclamar la llibertat de no sé quins presos. Suposo que, com totes les modes, aquesta ha passat a la història, i la pobra dona no ho sabia. També es veu a vegades algun despistat amb pantalons de campana.

El ciutadà comú ha oblidat tant aquest anacrònic complement com la seva funció original, i l'ha deixat en aquell calaix del rebedor on guarda piles gastades, claus de no recorda quin pany i una figureta en marbre de la torre de Pisa. Vull creure que als que segueixen a presó ningú els ha comunicat que la moda ha passat, i que els continuen enganyant, dient-los que no hi ha dona, home, o animal català sense l'inefable llacet. Amb els presos estan permeses les mentides pietoses, i està bé que creguin que les mobilitzacions perquè la gent vol anar de bars són en realitat per la seva llibertat. No sigui que es deprimeixin.

L'excepció són els que estan obligats a dur el famós llacet perquè aspiren a un càrrec o a conservar el que ja van obtenir. És comprensible, també vestirien pantalons de campana si això els assegurés un bon sou. Jo faria el mateix, amb el menjar no s'hi juga.

Als balcons encara se'n veu algun, però aquests no compten, estan allà destenyits i mig arrencats per les inclemències del temps i, com és natural, qui els hi va posar fa anys, ni tan sols ho recorda. Jo una vegada vaig posar unes petúnies de doble flor a la finestra, i quan ho vaig recordar ja eren mortes, es veu que no aguanten cinc anys sense ser regades. Els llaços al balcó no es moren, perquè mai han tingut vida ni utilitat, però el seu aspecte trist i atrotinat ens recorda que el que s'ha mort és el procés.

John Mortimer ironitza a «Un paraíso inalcanzable» sobre els milers de persones que es manifestaven un dia contra l'energia nuclear, i com van quedar de sorpresos en arribar a casa i veure per TV que, malgrat els seus crits i pancartes, les centrals nuclears no s'havien desmantellat. Imagino la sorpresa dels llacistes si s'assabenten que, tot i els mesos de militància groga, els seus herois continuen entre reixes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit