Revela un estudi a escala planetària recentment publicat per la universitat canadenca d'Ottawa que la pandèmia ens està deixant tocats, en el sentit més col·loquial i psiquiàtric de l'expressió. No és que hàgim caigut en la demència, per ara; però sí es constata que l'insomni, l'ansietat, la depressió i l'estrès posttraumàtic s'han multiplicat notablement des de la irrupció del coronavirus.

Els teòrics de la conspiració bé podrien pensar que tot aquest embolic ha estat organitzat per les companyies farmacèutiques per vendre més tranquil·litzants, somnífers, antidepressius i, per descomptat, vacunes. Segur que aviat començaran els conspiranoics a donar la tabarra amb aquesta nova hipòtesi.

Això de l'estrès posttraumàtic detectat pels investigadors potser al·ludeixi a la pallissa que va suposar romandre sota informal arrest domiciliari durant el confinament de la primera onada. Realment és un trauma -psicològic- del qual a penes ens recuperàvem quan va arribar la segona onada de la SARS-CoV-2.

Sembla lògic. Ningú està acostumat a enclaustrar-se a casa; i fins i tot els menys sociables acaben per trobar a faltar la tertúlia i les canyes amb els amics. El problema s'agreuja en els casos de difícil convivència marital o familiar, per descomptat. Aquí ve molt a tomb certa sàvia reflexió de Marx, qui fa ja molts anys va advertir que la família és una gran institució... sempre que t'agradi viure dins d'una institució, naturalment. (No caldrà aclarir que el citat pensament marxista és de la facció Groucho).

Si l'epidèmia en si amenaça particularment la gent anyenca i la convivència domèstica, no és menys veritat que els seus danys psicològics afecten sobretot la jovenalla.

Als joves en edat de merèixer els ha tocat la pitjor part. No és fàcil lligar amb la mascareta posada i menys encara amb les discoteques tancades. Tampoc ajuda l'obligada distància de seguretat a l'hora de fer aproximacions tàctiques a la parella.

La generació que ja va patir els efectes de la crisi de l'any 2012 quan estava a punt d'ingressar en el mercat de treball torna a rebre ara un pal. Sense ocupació -o amb feina mal pagada- i amb greus dificultats per trobar xicota o xicot, l'únic consol que els queda és el de la salut, que a aquests anys se'ls suposa.

Encara que potser és molt suposar. La confluència de mals econòmics i amatoris els tocarà també la salut, encara que sigui per la part psíquica. Les dades de la investigació publicada al Psychiatry Research suggereixen que la pandèmia ha afectat també -i de quina manera- les franges joves de la població, en les quals la societat xifra el seu futur. D'una o altra manera, tots acabarem tocats, encara que no ens toqui directament el premi en la loteria del virus.

Adverteixen, en fi, els investigadors, que el simple insomni causat per la pandèmia a milions de persones podria desembocar en depressió i fins i tot en idees suïcides. Infeliçment, no hi ha temps per preocupar-se d'aquests problemes de cap quan la bestiola copa els hospitals sense deixar gairebé espai per al tractament d'altres malalties potencialment mortíferes.

Comença a quedar clar que aquesta epidèmia és una bogeria. Els metanàlisis de la ciència no han fet més que avalar amb dades el que ja se sospitava.