El linxament a Javier Cercas és un episodi més de la maniobra d'intimidació de l'independentisme. Abans, ho van fer amb Joan Manuel Serrat, Joan Coscubiela, Joan Margarit, fins i tot els germans Roca. I fa més temps, amb Mario Vargas Llosa, Juan Marsé, Albert Boadella, i tants altres. Els mateixos que convoquen manifestacions (i disturbis) per defensar la llibertat d'insultar de Pablo Hasél o del funcionari de Waterloo, el tal Valtònyc, neguen la més elemental llibertat d'expressió als discrepants. Silenciar els intel·lectuals, a la gent que pensa, que rao?na, és un distintiu dels règims autoritaris. L'objectiu real és intimidar a tota la societat desafecta al règim. Però, el pitjor no és que un antic periodista de TV3 equipari Cercas amb Karadzic, o que una diputada de JxCat l'acusi de feixista o que Lluís Llach, el fill de l'exalcalde franquista de Verges que va dir que aparcava els seus principis, escrigui a Twitter que «és un mal ciutadà». El pitjor és que no ha sortit ningú del Govern català, ni d'ERC, ni de JxCat, ni cap líder del món independentista a defensar Javier Cercas i el seu dret democràtic a opinar i discrepar. Ningú. És comprensible que també estiguin desapareguts els membres d'un partit ultranacionalista com la CUP, però i els comuns? On són Jaume Asens o Jessica Albiach, sempre tan diligents a l'hora de defensar les il·legalitats dels independentistes? L'esquerra, suposada esquerra, acomplexada i submisa al poder establert. Com va dir George Orwell, «el nacionalista no només no reprova les atrocitats comeses pel seu propi bàndol, sinó que té una notable capacitat per ni tan sols sentir parlar d'elles».

Més greu és el silenci còmplice de Carles Puigdemont. Coneix Cercas, sap que és una persona honesta, sap com i què pensa, que és dialogant, educat, humil, que exposa les seves opinions raonades sense insultar. Puigdemont coneix tant a Cercas que el va acompanyar en una multitudinària presentació a Girona de la novel·la Las leyes de la frontera, una brillant recreació de les bandes juvenils de delinqüents ambientada a la ciutat entre 1978 i 1985. L'acte es va celebrar just dues setmanes després de la multitudinària manifestació de l'11-S de 2012, la que va marcar el camí de Catalunya cap a l'abisme. Cercas no es va limitar a parlar només del seu llibre. Va exposar, amb claredat, la seva preocupació per la deriva independentista: «Quan sento dir que ens endinsem en territori desconegut, em poso a tremolar», afegint que les «aventures» només li agraden a la ficció. «Si un polític fa un pas, ha de saber on posarà el pròxim peu», va sentenciar abans d'instar a Artur Mas a dir «si és independentista» i que n'expliqui les raons. Aquell discurs de Cercas va ser gairebé idèntic al de dissabte passat al FAQS de TV3 i al del famós acte d'Extremadura, de 2019. Puigdemont, que no té la valentia com a principal virtut, es va limitar a dir que el debat de Política General, que començava aquella tarda, aclariria les preguntes de Cercas. Tot seguit, va felicitar l'autor per haver situat l'acció de la novel·la a Girona. «És un artefacte literari», va dir l'aleshores alcalde, que situa Girona al plató de les lletres: «És un llibre radicalment gironí, una Girona que no s'entén sense l'aportació de moltes famílies vingudes de fora». Sí, això ho va dir Carles Puigdemont. Era l'època que pactava amb el PP a l'Ajuntament de Girona, i encara no s'havia convertit en el líder espiritual de l'independentisme més radical.

Puigdemont, que en una vida anterior va treballar de periodista, podia haver sortit a defensar el dret de Cercas a la llibertat d'expressió. Només dir «no comparteixo res del que ha dit, però hem de respectar el seu dret a expressar-ho». Com faria qualsevol polític en una societat democràtica. No ho ha fet. Ha preferit callar, deixant que subalterns seus com Gonzalo Boyé o una diputada per Lleida que es diu Cristina Casol linxessin l'escriptor gironí en aquesta selva de les xarxes socials. Sempre serà un covard, i aquesta vegada també un mesquí.