Jordi Pujol governava amb mà de ferro a l’executiu, al partit i a la coalició. Tenia clar que tothom havia de saber que qui manava era ell. Ho controlava tot, ho decidia quasi tot i capejava amb cintura l’únic que li plantava cara, el líder d’Unió Josep Antoni Duran i Lleida. Electoralment era transversal -d’aquí l’èxit en successius comicis- i tenia un projecte de país molt més ampli que el simple nacionalisme. Carles Puigdemont és molt hàbil i intel·ligent, però no és Jordi Pujol. No ha sabut llegir el moment com sí que ho va fer Pujol i els nans li comencen a créixer sense control. Jordi Sànchez ha agafat les regnes del pacte, a l’esquena de Waterloo, sense que el líder de Junts hagi pogut dir gairebé res i el partit està absolutament dividit entre els que donen suport a l’acord i els crítics que, ai las!, són els més ferms seguidors del líder. Semblava que els problemes de Junts es produirien si no entraven al govern i, en canvi, ha succeït tot el contrari; han arribat quan hi han aterrat. La política té això i a Catalunya estem molt acostumats als girs de guió bruscos i inesperats. Això és el pitjor que li podia passar a Junts en un moment clau i el millor per a Esquerra. Pere Aragonès ni s’ha hagut d’esforçar per dividir l’enemic i ara veurem si sap aprofitar la via lliure que li dona la guerra fratricida entre Puigdemont i Sànchez.
