Anar per la vida com a independent no és fàcil. Avui els grans poders ja siguin polítics o econòmics han teixit una xarxa de clientelisme on molts professionals obeeixen les instruccions que s’indiquen des de diferents despatxos de qualsevol punt de la geografia.
Ser un professional de la informació sense lligam a aquestes maquinàries de manipulació no és gens fàcil. I avui des d’aquest racó del diari és de justícia dir adeu a una persona com en Jordi Xargayó, el nostre director des de fa molts anys. I podem dir amb orgull que l’acomiadem amb tots els honors que de debò es mereix.
Ja fa més de trenta anys que tinc el goig de trobar-me setmanalment amb els lectors des d’aquesta tribuna tot expressant una opinió que avui a casa nostra no és majoritària. Però sempre he rebut el seu suport i he escrit amb total llibertat. I això que en moltes ocasions el poder establert ha expressat les seves queixes.
Tinc la sort de conèixer en Jordi Xargayó des d’èpoques de joventut i sempre he rebut el seu escalf i l’oportunitat de dir la meva sense cap mena d’entrebanc tant en la vida política, professional o com amic. No és fàcil en aquest món gaudir d’un suport incondicional, fins i tot en els moments més complicats.
I això que el diari ha passat per etapes difícils com les de mitjans dels anys noranta, quan l’ombra del tancament semblava ineludible. I és lògic també que recordem la figura d’en Narcís Planas, pare d’una bona colla de periodistes que han fet una carrera impressionant a Madrid o Barcelona. Ell fou una peça clau en la salvació d’aquest mitjà de comunicació escrit. La societat gironina s’hi va bolcar de valent i vam ser molts –en aquella etapa jo presidia el Consell Comarcal del Pla de l’Estany– els que col·laboràrem en la salvació del Diari de Girona. I és gràcies a persones d’una gran vàlua com en Narcís Planas i en Jordi Xargayó que aquest diari mai no va faltar a la cita amb els seus lectors.
Avui els partits polítics que no són independentistes i que són minoritaris es queixen contínuament de les dificultats que pateixen per tal d’arribar a l’opinió pública. Jo recordo eleccions al Parlament de Catalunya, generals o locals dels anys vuitanta del segle passat. Una colla de valents representàvem el centre polític a les comarques gironines. No hi havia manera d’assolir un escó ni que fos per casualitat. El domini de Convergència a les nostres contrades era impressionant: de disset diputats, els nacionalistes en feien dotze. Només aquells anys alcaldes com Joaquim Nadal eren capaços a les municipals de trencar l’hegemonia pujolista. Però malgrat les dificultats centristes sempre vam gaudir del nostre espai al Diari de Girona de la mà d’uns professionals que lluitaven en favor de la llibertat i del pluralisme.
Aquest podria ser un exemple d’allò que ha de fer un diari: no silenciar les minories. I aquest mateix respecte el vaig trobar des de l’Ajuntament de Banyoles, el Consell de Pla de l’Estany, com a diputat al Parlament o en el meu pas per la CNE. Des de Madrid mai no vaig faltar a la meva columna setmanal amb els lectors, gràcies a l’estímul, comprensió i ànims d’en Jordi Xargayó.
És un home modest, que mai no ha volgut medalles, però gràcies a persones com ell hem conegut el batec diari de casa nostra. I mai s’ha espantat davant les amenaces d’un poder establert que administra les subvencions als mitjans segons les afinitats polítiques malauradament. Els anys han passat i ens hem fet grans. El periodisme és una professió imprescindible en les societats democràtiques. I el fins ara director hi ha aportat el seu gra de sorra, per la qual cosa en l’hora dels adeus pot sentir-se’n orgullós. Els comiats sempre són tristos, però segur que recordar els moments bons ens fa una mica mes feliços.
Poder dir adeu a un periodista independent és emocionant. I això no és fàcil. Segur que en Jordi Xargayó serà un referent per a les noves generacions de periodistes de les comarques gironines. Enhorabona!
